Les germanes de Puig Antich, a Reus: «En aquella època, l’única opció que hi havia era la lluita armada»

En cinquanta anys passen moltes coses. Els nostres pobles i ciutats es transformen i la seva gent també. Els carrers canvien de direcció i on hi havia una fruiteria ara és una botiga de videojocs. Sembla que tot està en constant moviment, però hi ha una cosa que es manté immutable, que és la memòria. 

Aquest és el cas de Salvador Puig Antich, un jove de 25 anys anarquista i antifeixista que va ser executat el març de 1974, sent considerat una de les últimes víctimes del franquisme. La seva memòria ha perdurat en el darrer mig segle gràcies a la feina feta per les seves quatre germanes.

Un bon home, però amb idees

En un acte celebrat a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, que va reunir a una seixantena de persones, Carme i Montse Puig Antich, dues de les germanes del jove antisistema, juntament amb el periodista Jordi Panyella, escriptor del llibre Salvador Puig Antich: Cas obert, van oferir un col·loqui rememorant com va ser el cas del seu germà. 

«El Salvador era una persona pacifista, afectuosa i que ajudava en tot el que podia», recorda la Montse, amb enyorança, tot i que afegeix que, «era un antisistema i anticapitalista i, en aquella època, l’única opció que hi havia era la lluita armada». Unes paraules que van provocar les llàgrimes de la seva germana, la Carme, que va ser incapaç de pronunciar de parlar en un primer moment. «Un Salvador del segle XXI seria un nano que crema contenidors per a protestar i provocar», Panyella.

La carta

A la vegada, les germanes recorden una carta que la seva mare li va escriure al Salvador quan era jove: «La nostra mare era mestre i li agrada molt escriure. Aleshores, com que érem molts germans, quan creia que ens havia de dir alguna cosa ens ho escrivia en una carta i ens la deixava sota el coixí. I al Salvador li escriu una quan ella detecta que comença a tenir idees polítiques. És una carta preciosa en què li demostra tot el patiment d’una mare», recorda amb emoció la Montse. 

Un fet amb el qual el periodista reflexiona: «la carta demostra el mal que va fer el franquisme, perquè tots aquests mestres que haurien format a una generació de primer nivell són apartats». «El franquisme és repressió física, però també cultural. I aquesta és una manera de treure la identitat», subratlla la Montse.

Inicis revolucionaris

Salvador Puig Antich passa a formar part de CCOO a partir de l’any 1967. Posteriorment, s’uneix al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). «En aquella època, i amb la declaració de l’estat d’excepció del 69 per les revoltes estudiantils, la nostra mare li va demanar al Salvador que no vingués a dormir a casa», recorda la Montse. 

Va ser a partir d’aleshores que el contacte amb la família es va reduir al mínim, a moments esporàdics i puntuals. «Per exemple, quan va morir la nostra mare el 1973 va venir disfressat amb ulleres sense vidre i una americana», recorda amb un somriure la Carme.

Detenció i execució

«Anàvem l’Imma i jo pel carrer quan en un diari d’un quiosc vam veure la cara del Salvador. Vam sortir corrent cap a l’Hospital Clínic on el tenien sota custòdia i hi havia un munt de policies i ens vam posar a cridar com unes boges perquè ens deixessin veure el nostre germà», rememora la Carme. 

Després d’una emboscada preparada per la Guàrdia Civil el 25 de setembre de 1973 al Salvador i un company, es va produir un tiroteig en què un agent va morir i Puig Antich va quedar ferit per un tret a la boca i detingut.

«A partir d’aquí comença un procés judicial que pretén amagar una actuació policial que ha estat un nyap», explica Panyella.

 «Sorprenentment i sense cap mena de lògica, la mateixa tarda la policia li demana al jutge del cas emportar-se el cadàver de l’agent mort del Clínic per fer-li l’autòpsia a la comissaria», detalla el periodista. 

En una primera inspecció del cos en arribar al Clínic, els metges van parlar de cinc trets en el cos de l’agent, mentre que l’informe de la Guàrdia Civil en va contar tres, coincidint amb els tres trets que va disparar Puig Antich. 

Aquesta i altres incoherències van anar succeint durant el cas fins que la banda terrorista ETA va assassinar el desembre de 1973 al president Luis Carrero Blanco. «En aquell moment ens ho va dir, ETA m’ha matat», recorda la Carme. 

Finalment, Puig Antich va ser condemnat i executat pel garrot vil el 2 de març de 1974. «Va ser un acte de venjança», assegura Panyella, «el judici va durar un dia i els advocats no van poder fer res». Una de les últimes fuetades del franquisme que, malgrat tot, el periodista assegura que continua ben viu: «vam demanar a la justícia la nul·litat del cas, perquè es reconegués que havia estat un error, i ho han desestimat», critica contundentment Panyella.

Et pot interessar: