David Madí: «Fent el mateix que fins ara, amb aquest caïnisme i divisió, tindrem els mateixos resultats estúpids»

El subtítol del llibre és El Procés per a adults. Consideres que fins ara no s’havia explicat així?

Hi ha hagut molts llibres que han abordat temes importants, parcials, de tot plegat. Jo no escric un llibre per explicar la mecànica del Procés, sinó el relat polític d’una generació que el va portar endavant, amb les seves llums i ombres. 

També el faig amb la vocació d’ajudar el catalanisme a sortir de la ingenuïtat i l’infantilisme on tantes vegades s’ha situat. Explico coses del funcionament de la política catalana, i també de l’espanyola, que requereixen una versió per a adults.

Només començar ja avises que has escrit una novel·la de no-ficció. Com ho hem d’entendre, això?

La novel·la de no-ficció és un recurs copiat de Javier Cercas, autor d’Anatomia de un instante. Penso que és un recurs interessant. Sobretot perquè, i això també és una anomalia d’aquest país, a una setmana que s’hagi aprovat l’amnistia encara no es poden explicar segons quines coses amb absoluta llibertat. El format d’aquesta novel·la planteja unes salvaguardes des del punt de vista jurídic. Però, vaja, s’entendrà perfectament.

Fas servir la primera persona. Parles del Procés, però en realitat és un relat personal.

Evidentment ho és, però també hi ha moltes informacions que fins ara no s’havien explicat, que m’han confiat diverses persones, i que ajuden a completar el relat.

El llibre el vas escriure l’any passat, però el publiques ara, just després d’aprovada l’amnistia. Havies calculat fer-ho així per algun motiu?

Quan comença aquest projecte, amb l’editorial quedem entesos que, donades les característiques d’aquest llibre i la delicadesa d’alguns temes, s’ha d’escollir molt bé la data de publicació. 

El tanquem al setembre i aquest és el moment oportú per publicar-lo, perquè ja han passat les eleccions catalanes i som just en el moment de l’aprovació de l’amnistia… És el primer llibre publicat en aquesta nova etapa.

I des del setembre fins ara, no vas sentir la necessitat d’incorporar res?

El relat de la novel·la s’acaba a les eleccions del desembre del 2017 i després hi ha una sèrie de reflexions més actuals. Quan prenc aquella decisió, intueixo que el sobiranisme i el catalanisme acabarà en l’escenari on som ara. Precisament, penso que ajudarà moltíssim a fer entendre l’actual escenari.

Una de les idees del llibre és rebatre la idea que el procés va ser un trajecte iniciat des de la base popular, i que aquest va arrossegar la política fins a l'1O.

Jo sé perfectament, millor que ningú, el pes de les mobilitzacions populars, però he volgut explicar algunes coses perquè s’entengui que aquest moviment venia de molt més lluny, de la vocació generacional d’un grup de gent, i que això forma part d’una estratègia de país molt profunda, no d’unes mobilitzacions que de cop i volta semblen espontànies. Vull fer un retrat de la política gruixuda, de la política en majúscules que el catalanisme també és capaç de fer quan vol.

Dius: Hi ha moltes coses de Procés que es poden criticar, però cal saber qui pot fer una crítica legitima i qui no. A qui et refereixes?

La podem fer la gent que se la va jugar, que en va patir les conseqüències. I, després, hi ha molts opinadors que abans de pronunciar-se, sovint de manera gruixuda i fàcil, seria millor que escotessin i sabessin com va anar tot. I això que moltes coses encara no s’han pogut explicar del tot, per circumstàncies judicials.

Assenyales com a punt culminant de tot plegat, i també com a referent que no hem d’oblidar, la conferència que pronuncia Artur Mas el 2014.

Certament, crec que és el text del catalanisme més important de part del segle XX i del segle XXI, perquè planteja com es construeix la unitat. Mas fa una diagnosi i diu que, si la importància de l’objectiu supera les dinàmiques partidistes, la unitat s’ha de construir i els partits han de saber que, temporalment les seves agendes de partit han de quedar a banda. Això era la revolució i va tenir poques oportunitats. Ara, les poques que va tenir, van marcar clarament la diferència.

Els interessos de partit i els personalismes encara són a l’ordre del dia.

És evident. En cinc anys hem passat d’un punt àlgid, en què teníem una majoria social importantíssima, a què per primera vegada des del 1980, el catalanisme no sumi majoria absoluta. Aquesta dada és tremenda i convida a la reflexió tot entenent que, fent el mateix que fins ara, amb aquest caïnisme i divisió, tindrem els mateixos resultats estúpids.

També insisteixes molt en el fet que la política no la fan només els polítics, sinó que hi ha altres agents amb molt de pes, com mitjans de comunicació o empreses. Com entens aquest sistema de contrapesos?

Aquesta és una qüestió que m’interessa molt, per la qualitat democràtica. De política en fa tothom, i més en una situació de crisi nacional. En fan, evidentment, els polítics, però sobretot també les empreses, els mitjans de comunicació, les persones, els intel·lectuals… I això és positiu. 

Cal entendre –i amb això jo soc molt anglosaxó–, que la política civil és molt important. Jo intento explicar aquesta visió més àmplia, sofisticada i complexa de la política, que no passa pel Parlament de Catalunya.

Fa uns anys vas abandonar la vida política per treballar en l’empresa privada. Canvia la visió de les coses, quan canvia la perspectiva des d’on les observes?

Evidentment. Jo he estat en els dos mons i els conec bé. És evident que les dinàmiques internes del món polític fan que et plantegis les coses de manera molt diferent de com es veuen des de fora. També penso que esta bé que es complementin, s’interrelacionin i en surtin coses fèrtils.

Quines grans lliçons has après, del teu pas per la política?

És una de les coses que m’han enriquit més en la vida. M’ha fet rebre moltes patacades, moltíssimes i, de fet, si m’ho mirés des del punt de vista de cost-benefici, no m’hauria valgut la pena. Però des del punt de vista personal ha estat l’època més apassionant de la meva vida, que a més em va fer créixer i entendre la naturalesa humana.

No la trobes a faltar?

No, perquè com explico al llibre, tinc aquesta actitud que sempre he practicat, que és dir Mira, soc a fora i no soc titular de res, però quan veig una idea que m’agrada i puc ajudar, ajudo. I si no, no faig res. És una actitud prou legítima i que em permet sentir-me bé amb mi mateix.

Al final del llibre fas un petit apunt sobre el moment actual i planteges tres camins.

Exacte. Davant la pregunta de Arribats aquí, ara què?, plantejo un trilema amb les tres vies possibles, que són: No farem res, Ho tornarem a fer i Ho farem diferent. Exposo les tres vies perquè penso que en aquest moment el sobiranisme i el catalanisme han d’obrir aquest debat per definir l’estratègia i repensar moltes coses, perquè és evident que el que s’ha fet fins ara ha arribat al seu esgotament.

Per acabar, una afirmació: A la política hi sol haver més sexe que amor. Explica-m’ho.

Moltes vegades, les aliances polítiques són fruit més d’una relació sexual utilitària que d’una relació d’amor basada en els principis i les conviccions. I no passa res, perquè el món funciona així.

Et pot interessar: