Joan Serramià: «Abans de morir, els fills de Josep Maria Jujol em van demanar que fes l’escultura del pare»

Quant pesa, aquesta estàtua, i de quina manera ha estat feta?

«Pesa uns 200 quilos, i la base uns 50 quilos més. Està feta de bronze, seguint la tècnica de la cera perduda».

En què consisteix?

«Primer es fa l’escultura amb fang, a mida real. Després es fa un motlle del model, que serveix per fer l’escultura de cera. Un cop ja la tenim, es recobreix amb un altre motlle, fet amb material refractari de ceràmica, i es posa al forn, durant uns tres dies. La cera es va refonent, amb la característica que passa de sòlida a gasosa deixant el motlle buit, sense cap residu. Un cop el motlle s’ha refredat i té la temperatura adequada, es fon el bronze i s’aboca a dins. I tot el que havia sigut cera, passa a ser bronze».

Com t’arriba l’encàrrec?

«Fa quinze anys, en una conversa informal amb els fills de Jujol, ja em van dir que havia de fer una escultura del pare. Em van ensenyar totes les fotos que tenien, i jo em vaig entusiasmar. Fins que el 15 d’agost passat em va trucar el Josep Maria, l’únic fill que quedava viu, i em va demanar que l’anés a visitar. Em va encomanar anar a veure l’alcalde de Tarragona i dir-li, de part seva, que l’1 de maig s’havia d’inaugurar una estàtua del pare i que l’havia de fer jo. Vaig anar a veure l’alcalde, a qui jo no coneixia, pensant que em donaria llargues. Em va preguntar el que costaria, li vaig dir, i em va dir Tira-ho endavant.

Quina imatge de Jujol vas escollir per fer l’estàtua?

«Tenia pràcticament totes les fotos que es coneixen de Jujol. Primer vaig tenir una idea, a partir del que em van explicar els fills. Es veu que la mare sempre es queixava que Jujol anava vestit com un senyor, però sempre duia la butxaca de l’americana bruta. Això és perquè hi portava un clau de ferro per rascar el guix, un tros de carbó per dibuixar sobre les parets clares, i un tros de guix per dibuixar sobre fons foscos. Inicialment, vaig pensar a fer-lo sostenint aquests tres objectes en una mà, però la posició em va semblar massa forçada i, a més, hauria necessitat una explicació».

I al final, quina foto vas triar?

«Vaig trobar una foto en què Jujol era en un claustre amb els seus alumnes, en una posició com la de l’estàtua. A la butxaca hi portava un bloc de dibuix i a les mans sostenia un barret canotier. Li vaig posar un llapis a la butxaca de dalt i una corbata de llaç, que és una nota simpàtica i també un homenatge al seu fill, que sempre en portava. D’aquesta manera, també faig un homenatge al patiment que van passar els fills de Jujol en veure com condemnaven el pare a l’ostracisme. Fins i tot enguany, que és l’Any Jujol, tu has vist que facin gaires coses?».

La base també és jujoliana.

«Sí, per escriure el cognom m’he basat en un munt de signatures d’ell. Hi he afegit una creu, perquè era molt religiós, i una Tau de Tarragona, perquè també era molt tarragoní. Així, tot és molt jujolià».

Tu també ho ets molt, de jujolià.

«Sí, molt. I gaudinià també. Són les meves referències bàsiques. Jo soc de Tarragona, i estic emparentat de lluny amb Antoni Gaudí: la mare encara era Gaudí. Però, a banda, penso que l’artista ha de tenir present l’art que s’ha fet al seu territori, els artistes que l’han precedit. Si al Camp de Tarragona tenim el luxe d’haver tingut un Gaudí i un Jujol, no cal que ens emmirallem en Andy Warhol».