Guille Milkyway: «Nosaltres fem l’art petit, el popular, no tenim cap altra intenció que no sigui expressar de manera genuïna el que sentim»

Enguany la Casa Azul celebra 25 anys. Què suposa un número tan rodó?

«Primer, assumir la vellesa (riu). Jo mai he estat nostàlgic i no tendeixo ni a celebrar la nostàlgia ni a mirar el passat d’una forma idealitzada. Em fa il·lusió i vam pensar que estaria bé celebrar-ho, però no li dono massa importància. A més a més, només fa 5 o 6 anys que realment el grup funciona de debò en directe i crec que no fa la sensació que som un grup que porta 25 anys, sinó que encara hi ha aquell aire efervescent, com de projecte que comença. També he de dir que des de l’inici jo vaig tenir molt clar que volia que aquest projecte m’acompanyés tota la vida i, per tant, mai l’he posat en dubte. Ni m’he posat nerviós perquè de cop podia passar-me uns anys sense publicar res, ni he anat notant el pes dels anys. El projecte ha estat allà, m’acompanya i també m’ajuda molt».

L’any 2019 vau treure el disc La gran esfera i el 2023 l’EP Prometo no olvidar. Quin és el següent pas?

«Ja fa temps que estem preparant el disc nou. El que passa és que, com sempre, quan un dilata massa les coses, allò que estava gravat i llest fa dos anys, ara ja no m’agrada. Però estic a la recta final. Jo diria que a la primera meitat de l’any vinent segur que surt el disc nou. Mentrestant, estic amb altres produccions i preparant el canvi pel que fa a l’escenografia i el setlist».

Seguint en aquesta línia d’estar temps sense publicar, ets dels pocs artistes que no està sotmès al ritme frenètic de la indústria.

«Crec que de vegades perdem aquesta percepció perquè tot és tan frenètic que ens hi acostumem. A més a més, percebo que hi ha com una certa esclavitud dels llançaments. Com que tot és a temps real i tan visible, que en qualsevol moment pots publicar una cosa i l’endemà pots veure quanta gent l’ha escoltat i qui l’ha escoltat... És perillós. No vull ser catastrofista, perquè al final cadascú ho porta com ho porta, però sí que és cert que quan no n’ets conscient, és quan, a nivell artístic, s'acaba modulant l'obra en funció d’aquestes coses. I això, efectivament, atempta contra la base bàsica de l’expressió artística, per molt petita que sigui, que diu que un s’ha d’expressar artísticament de manera lliure, autèntica, genuïna i veraç, i després, si el públic ho vol, ja s’acostarà. Jo crec que el problema d’avui dia és que encara que acabis de començar, també acabes sent esclau d’aquesta cosa frenètica. Sembla que si es para, ja s’ha acabat».

Aquesta immediatesa t’ha fet sentir pressió a l’hora de treure música nova?

«Sí que l’he notat, però per sort, treballo amb un segell independent que m’ha deixat fer i desfer, i que, simplement, acompanya els artistes i s’adapta al seu ritme. També he tingut la sort de veure que quan he parat, en tornar les coses han funcionat. Fa uns anys vaig fer una aturada perquè vaig ser pare i vaig em vaig dedicar més feina d’estudi i, aleshores, sí que pensava que tornar costaria molt. Però quan vaig publicar l’àlbum va funcionar igual de bé que els anteriors. Suposo que també depèn del públic i el nostre, per sort, és molt fidel i es manté amb els anys».

Aquells que vagin a veure avui a la Casa Azul a Reus, que es trobaran?

«Nosaltres creiem que quan estem tocant en directe, ha de ser un concert que no sigui només per als fans. Hi ha molta gent que ve d’acompanyant o per algú altre del cartell i l’objectiu és aconseguir traslladar a tothom aquesta manera de fer nostra, aquesta fantasia i aquesta vitalitat, per una banda, i aquest intent de transmetre la nostra veritat, que molts cops no és massa optimista, per l’altra. Som sia músics a l’escenari i hi ha molt joc de llum i de color. Portem una escenografia que és senzilla, però molt efectiva i que transmet tot això. Tenim una cançó que es diu 'La Fiesta Universal' i és una caricatura de l’extensió que s’ha fet al llarg de la història amb l’art major i l’art menor, del que és culte i del que és popular. Nosaltres fem l’art petit, el popular, i no tenim cap altra intenció que no sigui expressar de manera genuïna el que sentim».

Creus que el públic ha canviat al llarg dels anys?

«Jo crec que no. Fa poc vaig anar a un concert amb la meva filla i m’ho mirava de lluny, però m’hi veia. Veia al meu jo de jove, amb un altre estil i una altra música, però no era tan diferent. Crec que l’única diferència amb les generacions que venen és que no miren tant el que està bé que t’agradi i el que no. Crec que no tenen tants prejudicis i que per això gaudeixen d’una manera més lliure».

I els artistes han canviat?

«No, tot és un cicle. Jo tenia un amic que quan criticava tot el que era mainstream, em deia: 'pensa que gràcies a això hi ha la contracultura'. Si tot l’art estàndard no tingués aquesta potència, ningú tindria la necessitat de trencar la barrera. Hi ha molta inquietud i sempre prové de generacions més joves, que sempre són rebutjades per la generació per sobre d’ells. I al cap d’un temps això es fa mainstream i ajuda al fet que la nova generació torni a tenir la necessitat de trencar amb l’anterior. És un cicle. Una cosa que sí que ha canviat en els artistes d’ara és que la manera de fer un discurs contracultural potent es fa des del no prejudici i això crec que aporta més i dona més eines a qui l’està fent».