El 58è Aplec Baix Camp desafia la pluja i omple Reus de sardanes i tradició

La pluja semblava haver-se proposat el pèrfid objectiu d’arruïnar la festa. Sempre és benvinguda, o això diuen, perquè en realitat ho és gairebé sempre: quan obliga a cancel·lar els actes, l’aigua cou. El diumenge va llevar-se gris, amb el cap ennuvolat; no tenia les idees clares. Bassals a terra i el xip-xap del caminant que intentava saltar les rajoles poca-soltes que buscaven esquitxar-lo dibuixaven un panorama melancòlic. 

Passeig de Misericòrdia amunt, se sentia el cant dels ocells, i pràcticament res més. En arribar al Santuari, regnava la tranquil·litat. Cert punt de parsimònia. Calma. Els presents al parc degustaven un esmorzar. Els músics arribaven, sense pressa, sense esbufegar. El rellotge semblava haver-se aturat. 

I és que, en arribar a les 10.30 hores, amb puntualitat suïssa, la Cobla Reus Jove començà a entonar Matins de sardana, de Jordi Molina. Tres persones s’agafaren de les mans i puntejaren la primera sardana. Donaven el tret de sortida al 58è Aplec Baix Camp. Amb Potxons, de Ferran Carballido, ja n’eren vuit dansant. Des de Móra d’Ebre, des de la Ràpita, no era una trobada exclusiva per als reusencs. De fet, la tercera tonada no l’interpretà la Reus Jove. Era el torn de la Cobla Jovenívola de Sabadell. Apropiadament, Sabadell, de Joaquim Serra, fou la peça amb què encetaren el seu recital.

N’hi havia de totes les edats. Els primers a unir mans lluïen cabelleres platejades que desafiaven uns núvols que resistien, amenaçadors. Les escoles arribarien més tard per posar en pràctica tot allò que havien après. Així i tot, des de primera hora, els més menuts es deixaren veure.

Amb els ulls vidriosos, un infant s’emocionava en veure que, per la porta del parc del Santuari, entrava la Cucafera, convidada d’honor a l’Aplec Baix Camp. «Hola, Cucafera!», la saludava la seva mare. «Que ballarà?», li preguntava. El menut no dubtava: sí, i volia ser-hi a primera fila. En baixar del seu carruatge, la Cucafera s’empolainava per estar llesta per a les seves primeres ballades del dia. Paral·lelament, poc més enllà, un jove s’esllomava a derrotar un gimnàs a l’aplicació mòbil Pokémon Go. I un segon tot seguit. A pocs metres de distància, havia aparegut el llegendari Groudon. S’hauria d’esforçar de valent per amistar-se amb la bèstia.

L’Aplec Baix Camp no només va consistir en ballades i esmorzar. També va servir per homenatjar Josep Maria Baiges, dibuixant, músic i compositor de sardanes, en el centenari del seu naixement. Una exposició relatava la història dels Aplecs de Paretdelgada. Hi havia estands de revistes en català, un espai de lectura, un d’escacs.

Com no podia ser d’altra manera, els dirigents polítics de la ciutat van apropar-se a saludar els participants i desitjar-los una bona jornada. Fins i tot, algun s’animà a llançar-se, enllaçar-se i ballar una sardana, posant a prova la seva coordinació. Fou el cas del regidor Josep Baiges, que no desentonà en absolut.