El Seguici Petit, el moment estrella dels actes de les Festes de Misericòrdia d’aquest dilluns

El sarau dels timbals alertava: els Diables es dirigien cap a la plaça del Mercadal. En un tancar i obrir d’ulls, una, dues, tres i desenes de famílies al complet —mares, pares, infants, carros i Gegants Indis de goma— iniciaren la peregrinació resseguint els passos dels emissaris de l’infern. Deixaven una distància prudencial, però, al cap i a la fi, la seva destinació era la mateixa: l’encordat que dibuixava una circumferència davant del Palau Municipal. L’objectiu? Aconseguir un lloc privilegiat per veure el Seguici Petit. «Ha sentit els Diables petits, que acaben de passar, i està una miqueta alterada», explicava una mare, sostenint la seva filla. Passos més enllà, una nena s’estava impacientant. Devia faltar molt per veure els Nanos, la Mulassa i els Gegants? «Ara totes les bèsties entren a l’Ajuntament i, després, surten una per una; surten totes», li explicava el seu pare. Restaven deu minuts perquè esclatés la primera carretilla.

L’espera es feu llarga. La primera fila del cercle estava completa des de feia estona —un Carrasclet i un Nano en miniatura havien aconseguit seient— i no admetia ningú més. Tocava esperar en segona posició o pujar a collibè. Mentre els balcons del Palau Municipal s’omplien de les autoritats polítiques i dels seus assessors, els més petits convertiren el bell mig de la plaça en el seu pati particular. Totes les mirades es dirigiren al Gaudí Centre quan es plantà un vehicle al davant. «Mira, els Bombers!», clamaven uns progenitors. L’inesperat convidat al Seguici causà furor fins que un inesperat petard causà esglais i plors. Els Diables petits sortien a escena per iniciar el recorregut i trobaren desprevinguts uns menuts que havien d’utilitzar els dits per tapar-se les oïdes.

Darrere dels dimoniets apareixia el Drac. Les seves giragonses feien oblidar la por i van aixecar els primers aplaudiments. La gran estrella, però, apareixia per darrere: la Cucafera. Nens van deixar la seva supervisada posició per apropar-se a la mítica criatura, saludar-la, i refrescar-se amb l’aigua que ruixa pels narius. La possibilitat de mullar-se va propiciar una onada de víctors entre els presents que havien canviat la formació sobre el terreny de joc.

En aquest instant, convivien dues tàctiques. Les famílies s’havien vist sorpreses: el bestiari, en sortir de l’Ajuntament, s’encaminava directament cap al carrer Major, sense aturar-se a lluir-se al bell mig de la rodona. Això estava reservat per al final de la jornada. Uns, estoics, decidiren romandre ferms, drets. Tenien una bona posició i res ni ningú els faria perdre-la. Altres, conscients de les limitacions, van decidir apropar-se al recorregut del Seguici Festiu i deixar que les criatures veiessin els elements, encara que no fos com havien planejat en primer terme. Una tercera opció, excel·lent per a parelles, garantia canviar d’ubicació, encara que fos per anar a comprar berenar —no tardaria en haver-hi una cua, de la longitud de tota una aresta de la plaça, per fer-se amb pa amb xocolata—, i, alhora, no perdre la plaça. Els contenidors i el coll dels pares eren dos llocs per guanyar alçada i veure els passos, però no exempts de polèmica ni de queixes per hom que es quedés just al darrere. Els cotxets també foren protagonistes de cert comentari malcarat.

El Basilisc i el Lleó se succeïren fins que els Nanos feren acte de presència. Són els elements favorits de molts i moltes, i es notà. Infants cridaven d’alegria després que els haguessin donat la mà. I si darrere venia la Mulassa, l’emoció era doble. Una nena deixava la seva figureta davant d’ella, emocionada, i la saludava amb la seva petita mà i els ulls vidriosos.

Els Gegants —«són molt alts!», clamava gent sorpresa— serien els següents a enfilar i, tot seguit, venien els balls. Amb el Ball de Valencians completant el primer gir, de fons tornà a sentir-se el rebombori dels Diables, que ja havien arribat al carrer de la Presó. Encara quedaria una estona perquè tornessin a personar-se a la plaça del Mercadal. La tarda era jove, com els assistents, i quedava molta Festa Major.