L’Àliga i la Mare de Déu es miren amb ulls d’amor

Mentre els Xiquets de Reus carregaven la seva primera construcció, al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia no parava d’entrar gent. Eren les 19.20 hores i feia estona que les naus laterals estaven plenes, dempeus. Amb vanos a les mans, o emprant el programa de l’oració per a la funció, i resistint estoicament la puixant calor, els feligresos demanaven «la protecció de la Mare de Déu». Cada vegada n’hi havia més i, amb l’actuació castellera havent arribat a la seva conclusió, l’interior del temple es condensà per acollir i abraçar encara més reusencs; tots aquells que hi volguessin accedir. En sentir uns primerencs goigs, l’Àliga, que embadalida contemplava les camises de color avellana, es girà. Portant un ram de roses al bec, les portes s’obriren de bat en bat, es feu el silenci, i l’alada figura àuria entrà al Santuari.

Els mòbils s’alçaren com si fossin objecte d’ofrena —se sentí una remor queixant-se de l’obligatorietat a contracor d’haver de viure la mística experiència a través d’una pantalla—, l’Àliga posà un peu al lloc sagrat, i mirà als presents. No era una mirada amenaçant, sinó ben al contrari: els observava amb ulls d’amor. S’obrí pas fins a quedar-se cara a cara amb la Mare de Déu. Li dedicà dos girs. Primera ovació. El ball solemne curt, amb reverència final. Una segona aclaparadora i eixordadora onada d’aplaudiments. I uns tercers víctors, encara més sonors, quan el portador, visiblement emocionat, sortí de la figura. «Verge de Misericòrdia, mireu-nos amb ulls d’amor», proclamaven els feligresos amb el cant dels Goigs a la Mare de Déu de Misericòrdia. Hi havia cristal·lines llàgrimes recorrent rostres. I amb la devoció a flor de pell, de fons, se sentiren arribar els primers Diables.