'Reus 1900' reviu el passat modernista de la ciutat

Un tòrrid sol de migdia abrasava la plaça de la Constitució. Para-sols, canotiers i bombins protegien les testes d’hom que desfilava pel mercat, però, si la temperatura ja s’enfilava, els ànims es van caldejar encara més quan, de fons, se sentiren crits. «Vaga, vaga, vaga general», bramaren les 28 societats obreres que es manifestaren pel centre de la ciutat, reclamant la jornada laboral de 8 hores i «jornals dignes». 

També, «gofres per a tothom». Abans d’arribar al Palau Municipal, patrons i treballadors s’embrancaren en una picabaralla: primer verbal, amb un intercanvi de «dropos»; després, física, amb un jovenet pencador que, cansat de la misèria i la desigualtat, no dubtà a ventar la seva frustració amb l’empresari cascant-lo amb la seva menuda gorra, aconseguint els víctors dels seus companys.

«No us espanteu, és una representació teatral», es xiuxiuejava entre els assistents. Un home alertava una parella de fora vila sobre el que acabava de passar, i tenia raó: era una escenificació de Reus 1900, la festa modernista que recorda el passat gloriós amb l’entrada del segle XX i que ha provocat que la ciutat viatgi amb una màquina del temps durant el cap de setmana. 

L’avís no se’n va anar pel torrent i és que, si bé la indumentària podia fer dubtar, els espectadors del nou mil·lenni se sentiren identificats amb proclames com «els preus de subsistència s’han disparat, mentre que els nostres jornals continuen sent els mateixos». La imminent menció de conflictes com la guerra del Rif o de figures com Eduardo Dato o Alfons XIII permetien retornar al present per rememorar el passat.

La plaça de la Constitució —en l’actualitat, del Mercadal— va ser l’epicentre de la concentració obrera, però, abans, estava sent el destí preferit dels reusencs per passar la jornada d’un diumenge tranquil i assolellat. Verdures fresques es venien al mercat a l’aire lliure, pa amb oli i xocolata es degustava de la mà de l’avantpassat de Xavier Pàmies, així com vermut de tota mena. Mentrestant, un grup de joves buscaven guanyar-se quatre quartos repartint Lo Somatent, el periòdic amb les més novetats més candents.

Carrer de Monterols amunt s’arribava a la plaça de Prim. Una pianola Fischer seduïa oïdes amb cançons populars o les últimes invencions arribades d’Amèrica, com el foxtrot. Una roda de fusta elevava els més petits al cel, que després assaborien cotó de sucre. Jocs de cucanya posaven a prova les seves habilitats, i també les dels no tan petits. Semblava repte impossible fer ascendir una pastilla de sabó per un pendent amb un bastó. 

«El vent» era l’argument amb què un no s’atrevia a admetre la falta de punteria a l’hora d’intentar encistellar anelles en burxancs. Un predecessor de l’air hockey, en què s’havien d’enviar els discos a través de quatre portes, generava rivalitats frec a frec entre murris amics que, potser, ja no ho seran tant.

Entre la gresca i la xerinola, una parella burgesa, que acabava d’arribar per passar un dia a Reus, gaudia «d’aquella cosa estranya», l’ornamentació que embelleix les façanes. «Veig cases que m’agraden i m’espanten alhora», reconeixia ella. Ell, amant de l’art clàssic, no n’estava tan convençut, però no veia amb mals ulls mudar-se durant un temps al Baix Camp... tot fugint dels creditors i «fins que s’acabi la mala ratxa». Dubtaven si anar a dinar al Cafè París o al Cafè de Reus. En descobrir-se el secret del marit, cames ajudeu-me, la gana s’escolà.

Davant la Llotja, es predeia que la vellana seria la clau d’un nou «Reus, París, Londres», però, entre llàgrimes, una desconsolada Anna fugí de la fàbrica i del teler i es refugià a l’Hotel de Londres. Havia demanat tres dies de permís per cuidar la seva mare malalta, però el capitost feu veure que no la sentí. En anar-ho a parlar al seu despatx, ell s’inclinà lascivament. «Si jo volia festa, ell havia de tenir festa», recordava Anna. Els companys l’animaren a plantar cara. «Treballem per viure i no vivim per treballar», tenia clar ella.