MC Millaray: «Jo em vaig culpar molt per no saber parlar la meva pròpia llengua, perquè no podia entendre la meva àvia»

D’on ve el nom de MC Millaray?

«MC significa Mestre de Cerimònies en el món del hip-hop i Millaray significa Flor d’or. A més, m’agrada molt la natura i m’he dedicat a defensar a la Mare Terra i m’estimo les flors. Per exemple, les joies de la meva vestimenta tradicional maputxe tenen flors perquè el territori del meu poble hi ha molt de bosc i hi floreixen flors que només habiten allí».

Què és el poble maputxe?

«És un poble situat entre Xile i Argentina i que mai ha estat vençut, tot i que ho han intentat. Nosaltres no entenem d’imperis ni res semblant, i si un cau, deu s’aixequen. Avui en dia és un poble que resisteix i lluita per sobreviure davant de dos estats que no només ens ataquen físicament, sinó també a la nostra cultura i llengua que volen eliminar. I també davant les empreses multinacionals que provoquen una devastació en el nostre territori i la natura. No volem ser el folklore de Xile, sinó una nació».

Quins són els mètodes amb què Argentina i Xile intenten eliminar als maputxes?

«Des de fa molts anys amb campanyes militars. En el cas d’Argentina ens hem de remuntar a la Conquesta del Desert (al segle XIX) que, on deien que només hi havia un desert no era veritat, hi havia el poble maputxe. O la pacificació de l’Araucania per part de Xile (també al segle XIX), que tot i que deien que volien pau no era cert».

També parles de danys contra la natura en les teves cançons.

«El conflicte no és tan sols amb la població, també és amb la Mare Terra i els danys que han provocat a la natura. El nostre poble creu que nosaltres pertanyem a la Terra i no que la Terra ens pertanyi a nosaltres, així que tenim el deure de cuidar-la i no explotar-la. L’estat Xile ven els nostres terrenys a les empreses. Sobretot, les empreses forestals estan fent una gran destrossa en els boscos i els rius, espais on descansen els nostres ancestres. I, per un altre costat, la normalització de la violència en la infància. Avui en dia en les comunitats es juga al policia i al maputxe, perquè és una violència i un racisme totalment normalitzats. I de tot això és d’on neixen les meves lletres, la meva música».

Quins efectes té aquesta normalització de la violència pels infants?

«Té un efecte inacabable. Hi ha nens que tenen més de deu perdigons en el seu cos amb tan sols nou anys. És una violència brutal. És arrabassar-los la infància i la innocència i una violació constant dels drets humans. Els nens maputxes tenen drets, i els drets estan, però mai s’han respectat. A Xile no existeix una institució o organització que defensi la infància maputxe. És molt greu com s’està normalitzant una violència totalment sistemàtica que es normalitza i s’invisibilitza».

Com vas acabar sent activista?

«Ser activista no és quelcom que tu escullis i és difícil anomenar-se així a un mateix. Mai ho vaig veure des d’aquest punt, va ser la gent qui em va tractar i dir així, jo només he fet el que em dictava el cor i vaig ser la portaveu de la Xarxa per la Defensa de la Infància Maputxe durant tres anys i mig on vaig acabar rebent amenaces de mort d’una institució d’ultradreta armada. Aleshores, quan la pressió i les amenaces ja eren moltes vaig sentir molta por. Per aquest motiu em vaig refugiar en la música que és el que faig millor i vaig alliberar tot el que sento a través de la d’ella, perquè era l’única opció que em quedava per mostrar tot el dolor que tenia, per totes les males notícies que succeïen. I també per no conèixer la meva pròpia llengua, la del meu poble i territori, perquè els meus avis van emigrar per necessitat i sempre vaig patir la sensació de no estar on havia d’estar. Ara és diferent, i per això faig el que faig. Jo podria haver seguit una trajectòria professional diferent amb la música, però no és el que volia. I, tot i que no m’hagin deixat pujar a alguns escenaris per les denúncies que faig, no me’n penedeixo. Jo sempre aniré allà on em vulguin escoltar».

Com de lesiu és no haver estudiat l’idioma de l’indret al qual tu sents que pertanys?

«Jo em vaig culpar molt per no saber parlar la meva pròpia llengua, perquè no podia entendre la meva àvia o besàvia. Però és que a ulls de l’Estat no existeix, no es reconeix com un idioma, no existeix encara aquest respecte i no se’ls ensenya als estudiants l’idioma. Per aquest motiu, el poble maputxe també ens aixequem per exigir que les noves generacions puguin aprendre el mapudungun, perquè les cerimònies són molt importants per a nosaltres, i si deixem morir la llengua, mor tota la resta».