Entrevista
Mònica Castanys: «Els instants de solitud buscada m’emocionen molt, m’agrada la figura femenina i el gest»
La reconeguda pintora barcelonina inaugura aquest vespre a la Sala Anquin’s de Reus la seva setena exposició individual
L’obra de Mònica Castanys ha estat exhibida en nombroses exposicions nacionals i de l’estranger.
El títol de l’exposició és Welcome. Què hi podrem veure?
«És una mostra de pintures que tenen com a tema principal el viatge. Hi ha algunes pintures completament enfocades en el trajecte, i altres relacionades amb quan ja hem arribat al destí que hem estat esperant o somiant».
Aquesta temàtica és nova en la teva obra? Per què t’interessa?
«Mai havia pintat sobre el viatge, però últimament, a força d’exposar en galeries i fires d’Europa, he viatjat molt, i ho tinc molt present. M’emociona poder-ho transmetre a través de la pintura».
Treballes a partir d’instants reals, que després passes al llenç. Com és aquest treball?
«Sempre que surto, porta la càmera. Faig moltes fotografies, i també prenc molts apunts al natural. M’interessa molt la figura humana, sobretot la femenina. També m’agrada molt el gest, i tot això ho capto molt bé amb els apunts. Després, a l’estudi, componc les obres recopilant tota aquesta informació».
Què ha de tenir, un instant, perquè t’interessi?
«La veritat és que no ho sé, però hi ha instants que m’emocionen molt. Potser la solitud buscada, que és molt bonica, perquè és com si ens trobéssim amb nosaltres mateixos. Per això, quan veig algú que està com abstret en les seves coses, m’agrada. Això és el que busco reflectir, aquests instants que, encara que són molt senzills, segurament no podríem viure sense ells».
També són instants molt suggeridors, als teus quadres s’hi endevinen moltes històries.
«Sí, i el bonic és que cadascú ho veu com vol. Jo pinto el que m’emociona, però les interpretacions són variades».
Fa molts anys que et dediques professionalment a l’art. En quin punt sents que et trobes, en aquest moment?
«Em sento molt afortunada de pintar i poder viure de la pintura. També de poder fer el que m’agrada, perquè quan em poso davant del cavallet no penso en el futur que tindrà la peça. Pinto instintivament, i ho disfruto molt. Però també sento com si cada vegada estigués començant. Fa 22 anys que visc de la pintura, però quan arribo a l’estudi, em sento com si fos el primer dia que pinto, i també que tinc moltes coses a dir».
És evident que Reus t’estima, i que tu estimes Reus. Quina relació tens amb la ciutat i amb la Galeria Anquin’s?
«La primera vegada que vaig descobrir la ciutat em va enamorar. Vaig començar pintant un bar que es deia La Ferreteria, i després vaig anar coneixent altres locals que em van agradar moltíssim. De joveneta ja havia visitat la galeria, perquè m’agradaven molt els artistes que hi tenien, i al meu pare, que era aficionat a la pintura, també. Sempre que passàvem per Reus, dèiem: Anem a l’Anquin’s. I quan vaig començar a estudiar, pensava Tant de bo algun dia hi pogués exposar… L’Anquin’s forma part del grup de galeries que sempre m’han agradat molt, per l’estil i pels els artistes que hi exposen. A més, enllaça molt amb la meva línia. I tot va començar perquè em vaig presentar al seu concurs…».