Els Vilella: entre petroli, els Rothschild i Gaudí

La província de Tarragona està estretament vinculada amb el sector petroquímic. El seu origen, però, es remunta un segle abans de l’arribada d’Enpetrol. I va néixer a una ciutat sense port, en un país sense la matèria primera —s’importava dels Estats Units— i per una persona sense experiència prèvia en la disciplina. Joan Vilella Llauradó muntà La Pensilvània el 1879. Fou una de les primeres refineries d’Espanya i s’ubicà a Reus, al terreny on, en l’actualitat, reposa el centre d’empreses Redessa Viver.

I fou una de les gestes de la Casa Vilella, un conglomerat d’empreses i una nissaga familiar que no deixà cap àmbit sense tocar: s’endinsaren en la indústria tèxtil, del vidre i de l’alcohol; el transport per mar, per ferrocarril, per carretera; el comerç agroalimentari; la banca i la salut. «Estem parlant d’un dels grups empresarials més grans i menys coneguts que van existir a Catalunya», relata l’historiador i periodista Josep Cruset, autor del llibre La Pensilvània, l’or negre dels Vilella, editat per l’Associació d’Estudis Reusencs, que relata cent anys de trajectòria d’una família de negocis. «A Catalunya, de nissagues d’industrials o de comerciants, en pots trobar, però una que ho hagi tocat tot és molt singular», expressa.

L’obra desvela, també, «capítols absolutament desconeguts fins ara» de la història de la indústria petroliera al Camp de Tarragona, com pot ser «la guerra del petroli que hi va haver a finals del segle XIX entre La Pensilvània i la Refineria Catalana de Tarragona», que fou creada per notables empresaris per fer la competència a la societat reusenca i que s’instal·là a tocar del Port de Tarragona. La lluita durà quatre anys. S’acabà imposant La Pensilvània. «I guanya de tal manera que acaba comprant les instal·lacions i se’n va a Tarragona», explica l’autor del llibre. El negoci a La Pensilvània estava sent un èxit, ja començava a vendre petroli per la costa Mediterrània i acabaria movent-se per tota Espanya. La nova ubicació, entre el riu Francolí i la carretera de València, era «incomparable» logísticament. El petroli, quan encara no hi havia vehicles de motor, s’emprava per obtenir querosè, considerat el millor combustible per a il·luminar. La fàbrica de Reus es reconvertí en planta d’alcohol.

El relat dels Vilella amb l’or negre continua encara més enllà. Joan Vilella tenia el projecte d’habilitar el seu propi port petrolier a Salou, per desavinences amb Tarragona. La nissaga també construiria el primer petrolier català, el Ciutat de Reus.

El projecte de Gaudí

La investigació sobre la Casa Vilella ha permès a Cruset creuar-se amb personatges de renom, com els Rothschild. «El més cridaner, i francament no comptava de trobar-me’l, és Antoni Gaudí», assenyala. A Defensa de Gaudí, Josep Maria Guix Sugranyes comentava que, si bé Reus no té cap obra de l’arquitecte, va haver-hi dos projectes sobre la taula. Un, la reforma de la façana del Santuari de Misericòrdia. L’altre, quan «una casa comercial i bancària» li va encarregar els plànols d’una casa i de la seva seu, a «un dels carrers més amples i cèntrics de la ciutat», iniciativa que no resultà perquè havia d’ocupar quatre immobles que s’haurien d’enderrocar, però els promotors només en van poder adquirir tres. Guix Sugranyes mai no explicà a qui es referia, però, amb la recerca per al llibre, Cruset ha pogut establir «que es referia a la Casa Vilella, sense cap mena de dubtes», i que el solar es trobava al xamfrà entre el raval de Santa Anna, la plaça de Catalunya i el carrer del Doctor Robert. «He acabat trobant escriptures de compres i vendes que fan referència a tres cases», detalla.

Cruset pensa que els Vilella acaben abandonant el projecte perquè coincideix amb un moment en què els seus negocis a Barcelona «es fan extremadament grans, i això fa que acabin anant a viure a Barcelona poc després». Les seves ambicions de viure en una gran casa modernista no s’acaba, i és que acabarien comprant el Palau Macaya.