Christina Rosenvinge: «Safo va ser la primera cantautora pop de la història»

La gènesi de Los Versos Sáficos és una obra de teatre sobre la poeta grega Safo, per a la qual tu compons la música. Com passa de l’escenari a l’estudi?

«Efectivament, aquest projecte neix a partir de la música per a l’obra de teatre sobre Safo que es va estrenar al Festival de Mèrida. Em vaig quedar amb les ganes de fer-ne un disc i una gira de concerts on la música estigués en primer pla i es pogués apreciar el treball líric. En una obra de teatre, la música ha de conviure amb el text parlat i no es pot arribar a determinats graus de potència que sí que es poden tenir en un concert».

Safo escrivia poemes per ser cantats. Intueixo una connexió artística Rosenvinge-Safo molt forta. Has tingut aquesta sensació?

«Jo, i molts altres, perquè Safo pot ser considerada la primera cantautora pop de la història. Presenta les seves composicions acompanyada d’una lira que toca amb el plectre, que és la pua de la guitarra (ella n’és la inventora), a més d’un cor de noies. La va a veure molta gent, que s’aprèn les seves composicions de memòria i les va repetint. Així que realment s’assembla molt al que avui coneixem com una cantant pop».

I, com la música pop d’avui, té com a tema central l’amor.

«Sí, tot i que aquesta no era la temàtica més comuna en aquella època. Just abans que Safo escrigui els seus versos, el que hi ha és poesia èpica. Els poetes canten a la guerra, a la sang i a la conquesta de les ciutats. Safo, en contraposició, porta la poesia a una primera persona que pateix per amor, i això suposa un canvi absolutament radical».

El seu treball, però, ens ha arribat molt incomplet. Com vas omplir els buits?

«L’únic poema complet és l’Himne a Afrodita. N’hi ha alguns més gairebé sencers, i després moltíssims fragments, versos o, fins i tot, paraules soltes. Tota la seva poesia junta ben just omple un llibret de 150 pàgines. La major part de la seva obra es va destruir, fet que va ser una pèrdua incommensurable. Per tot plegat, donava molt de joc per imaginar, i el que vaig fer va ser embastar, com si fos un patchwork, ajuntant versos que pensava que podien anar junts, encara que en les troballes arqueològiques no fos així. Els vaig afegir estrofes, que són una cosa molt moderna, i en alguns casos també hi vaig afegir rima. L’adaptació més fidel és Himne a Afrodita, la resta estan fetes de manera molt lliure».

La primera cançó que sentim, Ligera como el aire, és una balada molt clàssica, però tot seguit apareix Poema de la pasión que ja és un cop de puny pop, i ja no parem.

«La qüestió és que en els versos hi havia una temàtica general, que és la qüestió del desig lèsbic, l’amor i l’amor no correspost. Vaig voler traslladar Safo als nostres dies, pensant que, si allò era música popular, com sonaria avui dia. Però, clar, ara mateix la música popular és un terme molt ampli, que abasta molts gèneres i estils. Per això vaig jugar a posar cada cançó en un context diferent. Efectivament, Ligera como el aire és una balada intimista, que juga una mica a ser una d’aquelles balades franceses tipus Gainsbourg, que són balades sexis, on fins i tot sembla que sents el soroll dels llençols. Després, per exemple, amb Canción de boda, he intentat fer una cançó que semblés que hagi existit tota la vida per ser cantada als casaments. O amb Himno a Afrodita, he fet un rock electrònic per donar poder al diàleg amb la deessa».

Tots aquests elements els trobarem al concert de Reus?

«Amb una escenografia molt potent, interpretaré la música que vaig escriure per a l’obra i algunes composicions més. Serà un concert divertit, lúdic, perquè en la poesia de Safo, encara que es pateix per amor, no és un patiment sever, sinó amable i gustós. També explicaré la seva figura i com hem arribat fins aquí. Amb mi hi seran Amaia Miranda, Irene Novoa i Xerach Peñate, que són tres figures de primera línia, amb projectes individuals interessantíssims i que formen part d’aquesta nova generació de dones que no s’han educat en locals d’assaig com jo, sinó en escoles de música».