El Centre de Lectura de Reus homenatja a les quatre primeres aviadores catalanes

Les dones al llarg de la història han hagut de trencar sostres de vidre per culpa d’una societat que les condemnava a una vida lligada a la voluntat dels homes. Algunes, valentes, van intentar sortir-se del guió com les protagonistes d’avui que, no tan sols van superar aquest sostre, sinó que directament van volar per sobre d’ell; les quatre primeres dones aviadores catalanes.

Carme Puyol, historiadora i arxivista, destaca que és molt important tenir en compte el context: «Colomer i Vives van viure el context de la Segona República amb la Constitució de 1931. El nou codi civil atorgava els mateixos drets tant a homes i dones».

La primera dona aviadora de Catalunya i tercera a l’Estat va ser Maria Josefa Colomer, més coneguda com a Pepa Colomer. Una dona nascuda en una família burgesa de Barcelona que, com explica Puyol, es va veure beneficiada de tenir un pare «molt lliberal». «Li va donar ales, mai més ben dit, i va anar a l’Aeròdrom del Prat perquè la seva filla es matriculés a l’escola». 

Per la seva banda, Dolors Vives, tot i ser cinc anys major que Colomer, va obtenir el títol posteriorment, sent la segona a Catalunya i la sisena a Espanya. «Novament, som davant d’un context familiar propici. Ella prové de Valls i el seu pare sempre li va dir que no tingués por de res», detalla la historiadora.

El moment més rellevant de les dues aviadores va ser la Guerra Civil en què van ser mobilitzades per la Generalitat. «Es van convertir en instructores dels joves aviadors. Vives s’enlairava cada dia per anar des de Figueres fins al Delta de l’Ebre per vigilar el vaixell de guerra Canarias. Colomer va dur a terme moltes missions. Tenien molt de prestigi i els companys les admiraven», destaca.

Martí i Alberich

Per un altre costat, les altres dues protagonistes ho van tenir més complicat. En el context de la postguerra als anys 50 la Constitució del 1931 havia estat suprimida i les dones tornaven a estar sota el domini de les decisions del pare o el marit. «Cèlia Martí i Teresita Alberich eren grans amigues i és una aventura que van iniciar juntes. Van viatjar, estudiar i treballar. Eren un perfil de dona absolutament trencador per aquella època», explica Carme Puyol.

L’any 1956 Martí va aconseguir una beca per entrar a l’escola del Reial Aeroclub de Reus i va engrescar a Alberich perquè s’hi sumés. «Els pares van ser el primer mur a travessar perquè s’hi oposaven, però finalment van cedir», afirma Puyol. Però els reptes no van acabar aquí, ja que van haver de suportar les crítiques malintencionades de l’entorn. «Es pensaven que anàvem a fer qualsevol cosa menys aprendre a pilotar», comentava Alberich anys després.

Però no es van espantar en cap moment i tal com explica Puyol: «Arribaven a les classes pràctiques en el cotxe de la Cèlia, un Seat 850 Spider (descapotable) vermell i amb pantaló. Eren dones molt trencadores». Finalment, va arribar el dia de l’examen final que, en paraules d’Alberich: «Era un dia de boira i molta gent va venir a veure’ns, fins i tot el tinent coronel de la base militar. Era molta pressió per nosaltres i ens tremolaven les cames! Potser es pensaven que ens menjaríem la pista». 

«Elles van continuar volant, però per plaer. Mai van poder exercir com a pilot, per exemple, comercial. Però el més important és que van anar a contracorrent i ho van aconseguir enmig d’un context que els anava totalment en contra», reivindica Puyol.