Guillem Gisbert: «Moltes de les noves cançons haurien pogut ser en un disc de Manel»

Vas estrenar Balla la masurca! aquesta primavera, així que has tingut temps de calibrar com està anant aquest projecte en solitari, que m’imagino que era un repte personal i professional.

«Estic satisfet. Després de treballar tants anys amb tres persones més i estar content amb els resultats, aquest projecte ha suposat tornar a començar i treballar amb altra gent. Ha sigut un anar veient com fer tots els passos, des de la composició de les cançons fins a la producció i la preparació del concert, sense ells. Fins ara, fer cançons volia dir fer-les amb l’Arnau, el Martí i el Roger, que són els meus companys de Manel. Cada vegada que havia fet una cançó havia passat per ells».

A Balla la masurca! hi trobem molt del Guillem Gisbert que ja coneixíem, però suposo que també has explorat nous camins. Transitaves cap a una direcció concreta?

«No. La gran diferència en aquest treball, com et deia abans, ha sigut treballar amb altres cançons, les maneres com sortien i els temes que tracten, haurien pogut ser una cançó de Manel. De fet, quan vaig començar a pensar-ne algunes, amb el grup encara no teníem clar si seguiríem una mica més o era el moment d’aturar-nos».

Parla’m de la banda que t’acompanya a l’escenari: Arnau Grabulosa al piano, Jordi Casadesús al baix i Glòria Maurel a la bateria.

«El disc l’he fet amb diversos productors. Hi ha cançons que les vaig produir amb Jake Aron, que és un tio de Nova York amb qui ja havíem treballat amb Manel. Després també hi ha Anxo Ferreira, un noi gallec que també produeix Sen Senra. I, finalment, hi ha tres cançons que les he fet amb el Jordi Casadesús. El Jordi el coneixia de l’època de La Iaia, perquè amb Manel hi havíem coincidit. Sempre havia pensat que era un molt bon músic i productor, així que el vaig anar a buscar per fer Les Torres, Miracle a les Planes i Un home realitzat. També vaig pensar que seu perfil encaixava perquè m’acompanyés en el directe. A la Glòria i l’Arnau, en canvi, els vaig conèixer quan el disc ja estava acabat, va ser en el moment de començar a treballar en el directe».

Ara que el disc ja està publicat, t’ha sorprès la rebuda o el camí que ha pres alguna de les cançons?

«Sí, la que tanca el disc, que es diu Estudiantina, me la vaig imaginar per ser cantada per una tuna. La volia arranjar perquè sonés com la versió de Luna de Miel que canta la Gloria Lasso, que és una cançó que, no sé per què, sempre m’ha agradat molt. Pensava que en els directes no la podríem fer, perquè una formació de tuna no es pot reproduir, però com que el concert és molt electrònic, vam pensar que potser estaria bé tocar-la de manera molt acústica, amb l’Arnau, el Jordi i jo tocant instruments de corda, i la Glòria amb unes castanyoles. I, al final, fem aquesta cosa tan petita, acústica i orgànica en un concert que és molt digital i programat, i ens està donant molt bons moments en la gira».

Fes-me cinc cèntims de com serà el concert de Reus.

«M’ha passat una cosa que m’ha portat a anys enrere, quan començàvem amb Manel. Al principi, només teníem les cançons del disc i, per tant, necessitàvem trobar maneres d’allargar el concert, perquè amb onze o dotze cançons quedava curt. Després, a mesura que vas fent discos, vas acumulant repertori, i llavors el problema és triar el que vols cantar. Ara, com que una altra vegada és l’inici d’un projecte, el concert és la presentació d’aquest nou disc, encara que l’acabo de completar amb algunes versions. Però concebo la gira com de presentació de projecte i de disc i, per tant, el nucli dur de l’espectacle és Balla la masurca!».