Martí Gironell: «M’agrada presentar les novel·les a peu i a cavall, els llibres es venen d’un en un»

Arribes a Reus estrenant la segona edició de La muntanya del tresor, amb 15.000 exemplars. Ha anat molt de pressa.

«Em fa molta il·lusió. El dia 23 va fer un mes que el llibre va arribar a les llibreries així que, abans de res, vull donar les gràcies als lectors. És el boca-orella, que ja ha començat a funcionar, després d’anar-lo portant per llibreries de tot Catalunya. Jo hi crec molt, en això d’anar a defensar la novel·la a peu i a cavall, els llibres es venen d’un en un».

El boca-orella ha funcionat, però també passa que els teus llibres agraden molt. Quina és la fórmula que fas servir per captivar el lector?

«En el meu cas, el motor és la curiositat. M’encurioseixo per un moment històric o un personatge, el documento i vesteixo una ficció que, a la vegada, sigui una eina per entendre el que va passar quan nosaltres encara no hi érem. La gràcia és trobar el moment o la persona que siguin prou desconeguts o hagin passat desapercebuts. En el cas d’aquesta novel·la, va ser aquest episodi tan desconegut de la Guerra Civil a Montserrat. M’expliquen que Montserrat no la cremen, com va passar amb altres convents i esglésies i, a partir d’aquí, vesteixo una ficció per explicar-ho».

La clau va ser una jugada mestra de la Generalitat.

«El doctor Pere Tarrés estava fent uns exercicis espirituals a Montserrat i l’Abat Marcet l’envia a Barcelona perquè sent a la ràdio que Companys hi necessita metges. Però també li encarrega anar a veure el Conseller de Cultura i dir-li que tot el que hi ha a la falda de la muntanya, com Monistrol, Olesa o Collbató, s’està cremant, i que temen per Montserrat. Llavors, la Generalitat, via decret exprés, requisa la muntanya, la fa propietat del poble i hi envia un destacament de quinze Mossos. Quan hi arriben els anarquistes amb ganes de calar-hi foc, es troben que ells, precisament, no poden cremar una cosa que és del poble. A partir d’aquí, Montserrat serà com una bombolla durant els dos anys i mig que duri la guerra».

El santuari serà un món a part.

«Sí, sobretot a partir de l’arribada del comissari de la Generalitat Carles Gerhard, fill de Valls, que té com a objectiu que Montserrat continuï sent el que era, un centre cultural i un lloc visitable. Allà, Gerhard hi tindrà un circ de quatre pistes i haurà d’anar fent equilibris entre els uns i els altres, fent petites concessions per salvar el Sant Cristo Gros, mai més ben dit. Aquesta també és una de les voluntats de la novel·la, no jutjar ni treure conclusions sobre el que es va fer, sinó que el lector, un cop hagi entrat en el marc mental de la gent de l’època, entengui per què van dir, fer i actuar d’una manera i no una altra».

La clau de la teva novel·la és que ho expliques a través de la mirada d’un nen, en Benet Nomdedéu.

«S’evacuen més de 700 persones, entre monjos, persones que estaven fent exercicis espirituals, turistes i nens de l’Escolania. El Benet, com que és orfe, s’hi haurà de quedar i, per tant, ens podrà explicar el que passa. El vaig construir a partir de dos referents literaris, el Bruno, d’El noi del pijama de ratlles, i Jim Hawkins, de l’Illa del tresor. I també a partir d’un personatge real, el fill d’un Mosso d’esquadra que hi puja i s’hi queda a viure, en Ramonet Castelló, que vaig descobrir llegint les memòries de la seva germana, Maria Cinta Castelló. A partir de la curiositat del Benet anem trobant les respostes dels adults que es passegen per aquesta història. Ell potser no les entén, però nosaltres, que ja coneixem els fets, sí, i a més podem posar fets i cares a tot allò que li diuen».

Com passa sovint a les teves novel·les, hi anem trobant molts personatges històrics.

«Sí, escriure em permet reivindicar personatges i posar-los al seu lloc, fins i tot persones que van ser poc coneguts, com el mateix Carles Gerhard. Al doctor Trueta, per exemple, que és procliu a la causa, el fan pujar a Montserrat i explico les cures que fa per evitar amputar les cames gangrenades. També hi aniran la Bella Dorita o Emili Vendrell, que era el Joan Dausà de l’època».