La llum de Nadal ja batega a Reus

Diu la llegenda que Nadal descansa dins cadascú de nosaltres. És molt més que una festa: és un sentiment, és llum. «La nit és fosca, però dins nostre hi batega la llum», ressonava per la plaça del Mercadal. Pum-pum, pum-pum. S’estava despertant. Els batecs de l’esperit nadalenc percudien a l’interior de cada reusenc. Pum-pum, pum-pum. 

Aquesta miraculosa llum, que emana de la voluntat i els somnis, era el combustible de l’enorme avet que presideix l’àgora. Només amb l’esforç de tothom brillaria amb la seva plena esplendor i allunyaria la foscor. El primer intent no fou satisfactori. El segon, es quedà a les portes, però no arribà prou energia a l’estrella. 

L’esperança no es perdé. Quan, per fi, l’arbre de Nadal s’il·luminà i demostrà el seu amor per Reus, les ovacions bramaren a l’uníson. Música de corda sonà, les ones dansaren per les façanes, i un castell de focs foren l’avantsala a l’esclat final amb Mariah Carey: All I Want for Christmas is You.

Amb l’enllumenat encès a tots els carrers i els diamants brillant com mai, els ulls es traslladaren, ràpidament, a la plaça de la Llibertat. Accedir-hi, però, era una odissea. Centenars de persones havien presenciat l’espectacle: a tocar de l’avet, davant de l’Ajuntament, sota els porxos de la Casa Navàs, des de l’interior d’un bar o un restaurant. 

Cada centímetre era ocupat per una personeta i els moviments eren limitats. Els cotxets de nadons ja havien provocat més d’una picabaralla verbal —es repetia el mantra que haurien de ser prohibits en actes d’aquesta índole— i la claustrofòbia havia obligat més d’un a retirar-se abans d’hora sense haver vist complert el somni de presenciar l’encesa amb els seus ulls. 

En començar l’operació sortida, un tap es formà als carrers de Monterols i de Jesús. Avançar era missió impossible. Carrers alternatius, com el del Metge Fortuny, es convertiren en vies d’escapament. Calia, però, omplir-se de paciència, resistir empentes i, potser, també un desencertat cop de colze.

A la plaça de la Llibertat, el màgic espai Un Nadal Rodó acabava de ser inaugurat i, de la mà dels contes —i un Barrufet entremaliat—, convidava els assistents a transportar-se a mons màgics. O, simplement, a viatjar pels somnis. Les cuidades il·lustracions dels relats meravellaven petits i grans, però no eren les úniques atraccions. 

Els més trapelles s’entretenien obrint els calaixos del calendari d’advent, encara aparentment buit, amagant les sorpreses fins i tot davant dels nostres ulls. La joia de la corona es trobava a l’altra punta del campament. Hi havia cua per creuar la gegantina esfera de llum i color. Ara blava, ara blaugrana, ara lila... Era decret fotografiar-la per fora, per dintre, una selfie, i per fora altra vegada.