Màrius Carol: «La guerra encara és molt present a les cases de la gent»

Escrius a partir d’una història que sents a casa els sogres.

«Sí. L’Antoni Lloret, que era el pare del meu sogre, va ser sastre de Sant Sadurní i tinent d’alcalde per ERC en temps de la República. Quan les tropes de Franco entren al poble, Lloret s’ha d’amagar i la mare diu als fills que el pare és mort. Durant aquest temps, però, Lloret envia problemes d’escacs al seu fill, sense dir-li que és el seu pare. Aquesta relació que s’estableix entre ells em va semblar que tenia una gran força literària».

I et poses a resseguir la seva història. Eres conscient, però, que potser trobaries coses que no t’agradarien?

«Sí, em plantejo si el pare del meu sogre, més enllà del que havia sentit a casa, no tindria alguna cosa per amagar. Aquesta és una primera angoixa que sento, però vaig tenir la gran sort de contactar amb l’historiador Carles Querol, que va ser el primer alcalde democràtic que va tenir Sant Sadurní, i que un cop retirat es va dedicar a estudiar la història del poble. Ell em va dir que podia estar tranquil».

Amb quin material vas treballar?

«Em vaig trobar que, com passa en moltes famílies que han viscut la guerra, la gent guarda coses. Una neboda del protagonista conserva un relat escrit per la filla de Lloret, en què explica els fets en primera persona. I també les cartes que el sastre, que va estar amagat durant deu anys, enviava a la família. Primer, sota un pseudònim, però al final fins i tot ho explica al fill. Em va semblar molt fort que el nen passés la infància i l’adolescència pensant que el pare era mort i, quan finalment el recupera, el tornés a perdre al cap de quatre dies».

Tot es precipita perquè arriba un dia que Lloret ja no pot més.

«Han passat deu anys, i l’excusa formal per tornar a Sant Sadurní és que Franco preveu un indult per a les persones que no tenen delictes de sang, que és el seu cas. El seu advocat li demana que s’esperi, però ell no pot més. La família va a veure el capellà del poble, que intercedeix amb l’alcalde, el qual els diu que ja ho arreglarà. Però encara hi ha molta tensió i l’alcalde sucumbeix als falangistes. Al final, la Guàrdia Civil se l’emporta a Barcelona, i aquí vindrà la tragèdia final».

La novel·la també ret homenatge als corresponsals de guerra. És la mà de Màrius Carol periodista.

«Pensava que la història era molt potent, però que hi faltava alguna cosa que la fes més universal. I vaig trobar a l’Arxiu de Vilafranca una fotografia en què es veu Hemingway amb el fotògraf Robert Capa i els corresponsals Vincent Sheean i Herbert Matthews a les vinyes de Sant Sadurní. Qui fa la foto és Henry Buckley, el corresponsal del Daily Telegraph. Aquesta fotografia em permet parlar també d’un episodi molt potent, perquè Buckley convenç Capa d’anar fins a Figueres, on se celebra l’última sessió de les Corts de la República. Haver explicat aquest capítol i el de l’entrada de les tropes a Barcelona em fa sentir molt satisfet».

També parles de la guerra en primera persona. Per què?

«Perquè volia explicar que la guerra encara és molt present a les cases de la gent. Un any abans que jo nasqués, la mare veia per la finestra de casa com passaven els camions de gent que portaven a afusellar. També parlo d’un objecte que m’agrada molt, uns binocles que el meu avi va recollir d’un tinent republicà afusellat. Els van tenir els meus pares i ara els tinc jo. Allà hi ha la mirada del tinent, la de l’avi i la del pare. D’alguna manera, aquests binocles són captius de les mirades de la meva família, i m’ajuden a explicar-me».

Com a periodista, sents la responsabilitat de contribuir a fer que tot això no s’oblidi.

«Sí, tinc la sensació que la nostra generació tenim aquesta responsabilitat, perquè d’aquí a dues o tres generacions més, tot això s’haurà perdut».

Com ha rebut la novel·la la família del sogre?

«Ha estat curiós, perquè fins llavors no hi donaven massa valor, la història era una mena de batalletes de l’avi. Crec que la novel·la ha servit perquè la família es retrobi i se senti orgullosa del llinatge. No era el meu objectiu, però em reconforta».