Antoni Veciana: «El català estàndard ens fa perdre la connexió amb altra gent que també parla català»

La protagonista de Dolça a la Torre de Fang és la comtessa Dolça de Provença, tercera esposa de Ramon Berenguer III. Per què l’esculls a ella?

«De fet, la protagonista la trobem al subtítol. És la Torre de Fang o, directament, el fang. Dolça s’hi troba a dins, però no és l’única. La seva esclava i altres personatges que van apareixent també són dins del fang».

Parla’m doncs d’aquest fang que ho impregna tot, fins al punt que jo, com a lectora, he tingut la sensació de sentir-me també enfangada.

«Aquesta era la sensació que volia transmetre. Ens passa a tots, que vivim moments dolents dels quals no sabem com sortir-ne. Amb la meva anterior novel·la, Nicolau, que passava dins l’aigua, teníem la vista distorsionada. Ara, a dins del fang, no tenim sentits. No hi veiem, no hi sentim, no podem respirar… També volia explicar que, encara que estiguem fins al capdamunt de fang, intentem ser feliços. Això els passa també als personatges, que encara que no puguin sortir del fang, busquen aquesta felicitat».

Cadascun la busca a la seva manera. La Dolça s’empodera en una època en què això no és gaire habitual.

«Dolça és una dona provençal que té poder, però quan arriba a aquesta terra de frontera el perd, baixa d’escalafó, sent la degradació de la dona. Ella buscarà recuperar el que li pertoca i, vist així, potser sí que hi ha un empoderament femení, però en realitat la novel·la vol ser una història d’empoderament humà: altres personatges masculins també busquen sortir del lloc on se senten sotmesos».

La història es va entrellaçant amb un seguit de rondalles. És un llibre amb molta oralitat.

«Trobo que les rondalles i les llegendes ens expliquen. Expliquen les passions humanes, que sempre són les mateixes. Amb la mitologia passa el mateix, però jo, en lloc d’agafar mites clàssics, em remeto a mites catalans, que potser no han tingut tant d’èxit, però que ens serveixen per explicar-nos. La meva feina és buscar-los, identificar-los, descodificar-los i tornar-los a codificar. Això és el que he fet. Sona una mica tècnic, però seria com explicar contes d’abans que encara tenen sentit: La Caputxeta vermella, si no en fas la versió de Disney, encara té sentit».

També s’hi aprecia molta cura pel llenguatge, que no busca l’estàndard, sinó el tarragoní. M’ha agradat molt aquest dimoni que diu xec! O trobar la paraula norris, que la deia mon àvia.

«És curiós, perquè cadascú em destaca paraules diferents. Em serveix per connectar amb els lectors, sobretot els tarragonins, però no són els únics. Quan vaig anar a Menorca amb Nicolau, els cridava l’atenció que hi havia paraules que les deien igual. L’estàndard ens fa perdre la connexió amb altra gent que també parla català».

Has rebut molt bones crítiques.

«Això em fa sentir content i orgullós, i em fa pensar que potser sí que serveixo per a l’ofici. De vegades penso que això meu, per com ho plantejo i ho construeixo, és una marcianada. M’he allunyat de tot el que havia après per trobar la meva veu, però em sento entès i valorat. Tenia una segona novel·la, però la vaig deixar per fer aquesta, precisament perquè havia trobat la meva veu. Ara l’he recuperat, però l’estic canviant absolutament. Podria seguir fent Nicolaus i Dolces, perquè les rondalles no s’acaben, però ara em ve de gust fer alguna cosa una mica diferent. I no vull avorrir el lector, tampoc».

Dolça em va fer pensar en Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís.

«Sí, el detonant d’escriure, i de saber que es podia escriure així, va ser una novel·la seva anterior, El dia de l’ós. Per a mi, Junil va començar amb aquesta altra novel·la, i el mateix Joan-Lluís Lluís m’ho va confirmar. Després, també em va passar una cosa semblant amb Canto jo i la muntanya balla. El que semblava que era una cosa molt estranya, com ara fer parlar un bolet, va resultar que la gent ho comprava i ho llegia, i va tenir èxit. Escriure per a quatre penjats no té sentit. Escrivim per ser llegits».