Meritxell Perpinyà: «No m’agradava gens el que veia als autoretrats, m’he hagut d’acceptar»

Què és ‘Perimenopausa’?

«És un treball que vaig fer l’any 2022, en un moment en què estava començant a viure la perimenopausa, que és aquell moment de transició entre l’etapa fèrtil i la menopausa. Vaig començar a notar els canvis en el cos i en les emocions d’una manera molt accelerada, i encara que ja sabia que això passaria, fins que no ho vaig viure no en vaig ser conscient del tot. Va coincidir que estava fent un màster de fotografia documental i vaig pensar que l’acompanyament del professorat seria clau per tirar endavant un treball com aquest. Potser, tota sola, no m’hauria atrevit a fer-lo».

A les fotografies de l’exposició hi veiem parts del teu cos on es reflecteix molt clarament el pas del temps. Penso que és un treball atrevit.

«Aquesta sensació passa quan expliques alguna cosa a través del teu propi cos o de les teves emocions, quan t’utilitzes a tu mateix per explicar alguna cosa».

A les imatges hi veiem els efectes físics, però també percebem les emocions. Com ho has aconseguit?

«El fil conductor per explicar-les és la natura. Em vaig centrar en la caminada d’uns quatre quilòmetres que faig cada dia al voltant de casa. Les fotografies de natura que també formen part de l’exposició les feia en aquells primers moments de muntanya russa emocional, quan tens angoixa o sents una gran tristesa i no saps per què. Intentava captar-ho tot a través de l’atmosfera, del paisatge, de les flors, dels arbres…».

Aquest treball, a més de documentar un episodi de la teva vida, t’ha servit per posar-te davant del teu propi mirall i contemplar el teu cos que envelleix. Em sembla un exercici valent i dur.

«Ho va ser, sí. Fer aquestes fotografies va suposar un treball, perquè les vaig haver d’acceptar. I en un primer moment no m’agradava gens, el que veia. Llavors vaig pensar a fer l’exercici invers, preguntant-me: Si no fossis tu, si aquesta persona que veus fos algú que t’hagués demanat aquest exercici, les fotografies t’agradarien? I la resposta va ser que sí, així que vaig acabar tirant endavant. Al final, el treball fotogràfic també ha sigut un treball personal».

Des del punt de vista tècnic, com les vas fer?

«Són retrats fets a casa, en espais que em conec bé, i amb la llum de casa meva. Això va fer que em sentís molt còmoda fent-les. La dificultat que tenen aquestes fotografies és que, en ser autoretrats, ets fotògrafa però també subjecte, i ho has de controlar absolutament tot. Però la dificultat tècnica, al final, la superes. El que costa de veritat és mostrar-te i després acceptar el resultat».

Al cartell de l’exposició, Perimenopausa, jugues amb la paraula pausa, que apareix en negreta. Per què?

«Perquè no tot el que explico en aquest treball és negatiu. També hi ha un part emocionalment molt bonica, que és la d’envellir i madurar. Jo, personalment, m’agrado més ara, amb 52 anys, que quan en tenia 30, i soc més capaç d’acceptar-me ara que llavors. En aquest moment vital la decadència física hi és, però té aquest contrapunt positiu».

La menopausa des d’aquest punt de vista, de transició íntima, és una qüestió que treballes des de fa temps.

«Sí, el 2013 o 14, no ho recordo bé, vaig fer un projecte que es deia Som així, en què retratava dones de mitjana edat per mostrar-les tal com jo les veia, perquè és una edat en què no ens agradem. Després vaig fer una parada, perquè hi ha projectes que han de reposar, i en tornar-hi vaig pensar que la millor manera d’explicar el que volia dir era retratant-me a mi mateixa, que és el que he fet ara. I, tot plegat, tindrà continuïtat amb un altre treball que es dirà Mai serem prou bvelles».

M’imagino que no et deu resultar fàcil trobar dones que vulguin posar de manera tan franca per a la teva càmera.

«No, la veritat és que em costa bastant. Normalment, tiro d’amigues d’infantesa o de familiars, de dones que em coneixen molt bé i saben com és el que faig. Però no és gens fàcil».