Magda Barceló: «En la bona poesia hi ha bellesa, però també alguna cosa que et descol·loca»

El títol del teu poemari, Plou a la trencada llera de l’ara (BonPla Edicions) és gairebé un poema en si mateix.

«Parteix de la idea que la nostra vida passa en l’ara, i que el passat i el futur són il·lusions, perquè no són tangibles. Tot succeeix aquí. La trencada llera fa referència al fet que aquest ara no és perfecte, que hi ha dolor, llàgrimes, anhels… I, finalment, la pluja és una mena de contraposició digna, en el sentit que en l’ara també hi ha molta bellesa, amor, coses boniques i possibilitats».

En el text que obre els capítols, expliques que el poemari està plantejat en tres etapes o moviments d’una simfonia comuna. Quins són?

«El primer bloc l’he titulat Ritus liminars, i parteix de la idea que tots els moments de la nostra vida són importants. Tenim tendència a classificar-los, a dir això és important, això no, quan en realitat tot té un valor. I, si hi parem atenció, passen coses. 

El segon capítol és El cos del nosaltres, i són poemes que parlen de coses que he viscut en el meu propi cos i també de coses que m’han explicat, però que he sentit com si fos meu. I, finalment, Refugi natura són poemes bastant breus, alguns fins i tot tenen un aire de haikus, i que parlen de moments de contemplació en què m’he sentit una amb la natura. La natura, de fet, és un dels meus refugis».

Escrius en primera persona, però t’adreces a un tu. És una poesia que ens interpel·la.

«Sí, aquesta tradició de dir a l’altre, d’interpel·lar, ve molt de dos dels meus referents poètics, que són el poeta anglès David White i Mary Oliver, que és una poeta nord-americana. Ells fan servir molt aquesta veu que et diu, que et recorda, que interpel·la, i a mi m’ha arribat molt. Són poemes que et conviden a entrar en un altre món. 

De vegades, la poesia catalana o europea és més introspectiva o més descriptiva, però, a la vegada no convida tant. A mi, aquest diàleg m’ha ajudat i m’ha inspirat».

La poesia l’escrius de manera intuïtiva o reflexiva?

«Els meus poemes neixen d’una intuïció i d’una reflexió, i van agafant forma. En aquest moment present veig els poemes com escultures vives. Els agafo com si fossin figures de fang que han de ser polides, afegint-hi un vers, traient-ne un altre…

Aquest és el teu segon llibre de poemes després de De la rauxa i el seny (Ediciones oblicuas, 2022). Sents que, com a poeta, has evolucionat de l’un a l’altre?

«Sí que hi ha un treball. Abans era més intuïtiva, era un això és el que és. Ara domina més la idea que t’explicava d’escultura viva, de pensar en quina forma ha de tenir cada poema, en com sona, o en quines paraules puc utilitzar. Jo venia d’un Que s’entengui tot, no cal fer servir paraules estranyes, però he après que, si hi ha deu paraules per parlar dels ocells, per què he de fer servir sempre la mateixa? Això afegeix colors, connotacions o evocacions, que fan que la poesia sigui més rica. 

Una altra cosa que canvia respecte a l’anterior poemari és que he anat a buscar punts de referència. En aquest llibre hi ha bastantes cites d’altres autors, i les entenc com una manera d’honorar les meves fonts».

Tot i que m’agrada la poesia, no en llegeixo gaire sovint. Com m’hi he d’acostar? Què hi he de buscar? Quin ús n’he de fer?

«El poeta David White que esmentava abans diu que un poema són paraules contra les quals no tenim defenses. Anem per la vida ben coberts de defenses perquè no ens facin mal, per no patir. Doncs bé, els poemes aconsegueixen travessar-les, tocar alguna cosa i descol·locar-nos. 

En la bona poesia hi ha una part de bellesa, però també hi és això, alguna cosa que et descol·loca i que et fa entrar en un univers diferent. 

Els poemes ens fan qüestionar les nostres creences, les nostres maneres de fer, la nostra manera de mirar el món i com ens relacionem. Jo m’acosto a la poesia així, amb aquesta curiositat, i voldria que els meus lectors també hi trobin una invitació a explorar-se i a considerar les seves vides des d’un prisma diferent».