Jaume Blanc: «Ens oblidem de la gent pobra i en risc d’exclusió que no tenen accés a la cultura i la cultura és imprescindible»

Ets cantautor i has viatjat per molts països i, finalment, vas escriure el llibre Vagabundeos. Extractos de mis diarios. Què et va motivar?

«No va ser una decisió premeditada. Jo en tots els viatges que he fet sempre he pres un quadern i he escrit diaris, però mai els havia revisat. Quan va haver-hi la pandèmia un dia em vaig posar a ordenar coses a casa i vaig veure els diaris. Els vaig fullejar i ho vaig trobar interessant. Vaig començar a posar ordre, escriure-ho i vaig veure que podia quedar una cosa bonica si trobava un fil conductor».

Quants anys fa que vas escriure aquests diaris?

«Hi ha diaris que potser els vaig escriure el 2002 o 2004, en l’època en què formava part d’un grup, Presidents, i fèiem diverses gires. Hi ha d’altres que els vaig escriure durant els viatges a Senegal l’any 2007 i endavant. I després diaris que he escrit en la meva darrera etapa com el Toubab a partir del 2012. He agafat molt d’aquests últims i alguna pinzellada dels més antics per fer el llibre».

Et vas sorprendre quan vas llegir el que escrivia el Jaume fa deu o vint anys?

«Molt. T’adones que has canviat. En els primers diaris amb el grup es veu un Jaume jove que ara mateix fins i tot em costa reconèixer. Hi havia moltes coses que havia oblidat i em va fer adonar de la importància d’escriure les coses, perquè tu pots tenir un record de com va ser una cosa i que no fos així. Amb un diari tot és real, perquè és el que vas sentir en aquell moment».

Recomanaries a la gent escriure diaris?

«Sí, però és cansat, sobretot si vius una vida intensa. Hi ha viatges en els quals arribes esgotat al llit i és difícil posar-te a escriure. El més fàcil és dormir i no fer aquest sobreesforç, però amb el temps és bonic llegir-ho i ho recomano perquè és terapèutic».

Com un reusenc acaba viatjant a tants països?

«Una mica de la mateixa manera que el llibre, per atzar i deixar-me portar. Des de petit m’ha agradat molt viatjar i conèixer cultures i aleshores ho feia amb el Tintín que em feia volar la imaginació. Per un altre costat, entrar amb un grup fa que viatgis molt, però quan ens vam desgastar i ens vam separar va coincidir amb el primer viatge al Senegal i vaig pensar que era el moment adequat, perquè jo estava molt cremat amb la indústria de la música i al Senegal vaig tornar a sentir els meus orígens, de la gent fent música per divertir-se. També vaig anar a Berlín on vaig començar a tocar al carrer i vaig ressuscitar, perquè molta gent passa per davant teu i no et fa cas, però sempre hi ha algú disposat a connectar amb tu».

La indústria de la música desgasta tant que fa que deixis de gaudir de la música?

«Sí, perquè la indústria t’empeny i t’atrapa. Quan comences amb un grup, graves un disc i et comences a moure la indústria et pressiona perquè et superis constantment. Aleshores, has de gravar un disc millor, amb millors cançons, necessites un pressupost més alt, i tot això desgasta també perquè et poses unes expectatives que potser no acabes complint. I després, ens oblidem de la gent pobra i en risc d’exclusió social que no tenen accés a la cultura i la cultura és imprescindible. També per a gent privada de llibertat, he tocat en presons i ha estat molt impactant».

Com és fer un concert en una presó?

«És de les coses més difícils que hi ha. Recordo que amb 21 anys, per allà l’any 96, vaig anar a tocar a la Modelo de Barcelona. Quan vaig ser allí el primer que vaig pensar és què coi fotia allí, perquè allí hi havia el millor de cada casa. Però em vaig preguntar; qui són aquesta gent que hi ha aquí? Deixant al marge violadors i delictes de sang, el pres comú són persones de classe treballadora que viuen en barris complicats. Són gent amb poques oportunitats, pocs recursos i una vida difícil. La presó només serveix per posar a la gent que ha robat una gallina. Jo em sento identificat amb aquesta gent, perquè en moments complicats de la meva vida també podria haver acabat allà. Tots estem a un dia dolent de cometre un error».