«Jo no vull viure sol, però vull viure a casa»

Josep Abelló té «una maleïda mania». «No vull viure sol, però vull viure a casa», se sincera. És «una vella idea que tinc» i que va compartir davant dels seniorlabers, els components del laboratori ciutadà SeniorLab, que busca redefinir una societat cada vegada més longeva. No és un pensament únic. No tothom està d’acord amb anar a una residència. 

A València, va trobar un model que encaixava amb el seu desig: els habitatges compartits. Cadascú té el seu espai privat, però hi ha serveis en comú. «Hi ha d’haver espais físics, adequar-los i trobar quins són els elements de consideració, d’ajuda, de control, d’aquesta gent que viurà junta fruit d’una, encara que sigui poca, pèrdua d’autonomia», expressa Abelló, que és president del SeniorLab i exalcalde de Reus.

«L’important no és l’entorn de l’habitatge, sinó l’estructura de serveis que hi pot haver al voltant», continua Abelló. La gent gran té una sèrie de necessitats per la progressiva pèrdua de l’autonomia —«em fa mal el genoll, i em fa mal perquè soc ancià», comenta, entre riures—, però no és qüestió d’aïllar-la, tot al contrari. És crucial que «coparticipi en la concepció i el muntatge de les solucions». Implicar la societat longeva en la construcció del seu futur és «un element fonamental». La piràmide d’edats s’està eixamplant pel cim.

Abelló ha buscat contactes entre els promotors, els constructors, els agents immobiliaris, el sector educatiu, les entitats i fundacions, les cambres de comerç, l’administració pública, perquè l’escoltin, valorin com es pot tirar endavant la iniciativa i se sumin al projecte. «El que pretén el SeniorLab és que la societat adquireixi consciència», comparteix. 

Comenta que als pobles i les ciutats hi ha molts habitatges buits «i, si trobem uns elements favorables, podríem fer un abordatge important». Remarca que «les opcions de lloguer ja existeixen» i, només, caldria plantejar-se seriosament el model. Comenta l’opció de compartir pisos, havent-hi creat l’estructura de serveis. La compra queda descartada.

Així i tot, el SeniorLab és un laboratori que pensa i proposa, però no executa. Està obert a explorar qualsevol via. «No descartem res», apunta Abelló. «El més important que hem de produir no és l’espai físic, sinó quin és el model de relacions, de treball i de companyia», remarca. 

I és que el cohousing persegueix dos objectius: evitar la soledat no desitjada i que els residents se sentin a casa. Fins i tot, en l’àmbit econòmic, apunta que la diferència de preu respecte d’una residència seria «brutal». I per convèncer els propietaris, opina que «en ser un tema social que és tan fàcil d’entendre com és el pur envelliment potser ens ajuda».

Amb aquesta idea, l’exbatlle comenta que sentir-te a casa «no té per què ser a l’espai físic en què has estat tota la vida» i és conscient que «és un canvi conceptual que no és senzill». Menciona l’exemple del projecte ViuB d’Igualada. Consisteix en pisos de lloguer per a persones majors de 60 anys, en què s’ofereixen múltiples serveis com una bugaderia comunitària, zones compartides o el suport 24 hores del personal de consergeria. 

Els usuaris tenen un lloc privat i espais de convivència. «I si a algú li passa alguna cosa, s’ajuden i col·laboren», afirma Abelló. Hi ha d’haver, també, serveis externs. Proposa que, més enllà del cop de mà puntual en casos concrets, «s’organitzin activitats» i «els avis participin en la presa de decisions». «És una concepció molt cooperativista, però s’ha de fer amb professionalitat: no és suficient amb què visquin junts», diu.