Cultura
Expressar i fer sentir sense pronunciar mot: la dansa emociona Reus amb els Premis Òrbita
Els guardons posen la dansa contemporània a la primera fila de les arts aquest cap de setmana al Teatre Bartrina
Un instant de les coreografies de joves ‘amateurs’ que van veure’s ahir al Teatre Bartrina
La cultura aixeca passions. Una nota, un gest, un traç, és capaç de provocar somriures, riures, llàgrimes, desolació. Els festivals de la cançó han permès que països com Itàlia, Estònia o Lituània coneguin, en les últimes hores, els seus representants per a Eurovisió.
Mentrestant, la música també ha estat protagonista del cap de setmana a Reus. No ha estat, però, per la veu dels intèrprets, sinó per tot allò que diuen sense pronunciar ni un sol mot: els Premis Òrbita han posat la dansa contemporània a la primera línia. «Sense paraules expresseu i ens feu sentir moltíssim», reconegué la batllessa, Sandra Guaita.
Un quart d’hora abans que la gala de cloenda aixequés el teló, l’ordenada fila de persones que esperaven per entrar al Teatre Bartrina arribava al carrer Major.
La remor i les salutacions es convertiren en un ferm silenci el moment que les llums s’apagaren per complet. Absort, el públic quedà contemplant els metronòmics moviments de Kompass, del Col·lectiu Kampai. Anaven, venien, anaven, venien; simetria, asimetria.
El segon torn pertanyia a Cuentas corrientes, de Jessica Castellón i Boris Orihuela. Ell entrà maleint un sonor i repetitiu «What the fuck?». Ella captaria els primers ohs bocabadats i corpresos amb la seva maleable plasticitat. Els víctors que clamaren a l’uníson en acabar l’actuació devien sentir-se des de metres enllà.
Panopticon no deixà indiferent ningú. Unes mans vermelles dominen tot un cos que lluita per trencar amb la mecànica rutina i recuperar l’instint humà. La proposta de la coreògrafa Vasiliki Papapostolou emulava una imatge carcerària —el panòptic és un sistema de vigilància—, la presó en si mateixa; era inevitable pensar en la lluita del bé contra el mal... o contra les màquines.
Eren les tres coreografies que havien arribat a la final del certamen coreogràfic professional. Finalment, el jurat quedà encantat amb Cuentas corrientes.
Pel que fa al concurs de performance, que com a premi té actuar al Festival COS, la idea guanyadora fou Oveja eléctrica, mentre que la residència a l’obrador de Roberto Olivan fou per a Until Death. El guardó del públic anà a parar a Roots of infinity. Així mateix, s’entregaren els reconeixements als amateurs.