Lluís Gavaldà: «Les cançons són com un calidoscopi de persones i històries diferents»

Vau estrenar la gira a Girona, després vau anar a Lleida i ara, a Reus. Amb 1963 també vau escollir el Fortuny per encetar gira al Camp de Tarragona. Us porta sort, la ciutat, o és que els programadors de Reus són més ràpids que els de Tarragona?

«Volíem començar fent els quatre territoris del Principat, i Reus de seguida s’hi va apuntar, la qual cosa no vol dir que, després, Tarragona també aprofités l’avinentesa per portar-nos més endavant. Però amb Reus tenim una relació especial. I, sobretot, amb el Fortuny, perquè és el teatre on hem tocat més vegades en la història dels Pets. A més, és com una capsa de bombons, i tens la gent molt a prop. Això, a mi, que tinc tendència a fer de vedet del Paral·lel i necessito tenir el feed-back del públic, m’ajuda molt».

Com plantegeu els concerts al Camp de Tarragona? Reus es va exhaurir en quatre dies i Tarragona gairebé està a punt de penjar també el Sold out. Sembla que aquí no en tenim mai prou…

«Entre Reus i Tarragona haurem posat a la venda unes 6.500 entrades. És molt. Ara, si algun valent encara es vol engrescar, nosaltres estarem encantats de la vida. De fet (i això encara ho estem parlant), et puc explicar, com a exclusiva mundial, la idea que tenim per celebrar els 40 anys. Amb la gira estem fent una mica de trampa, perquè l’aniversari és el 25 de desembre. Ens faria molta il·lusió fer un últim concert per Nadal en algun lloc molt íntim i sorprenent. I, si el fem, el faríem per aquí».

La gira durarà un any, només? De gener a desembre?

«En principi sí, tot i que hem de veure com va. Ara estem en plena efervescència, amb una glopada de satisfacció per com hem arrencat. Quan la cosa es vagi calmant veurem si hi ha prou públic i prou ganes per a fer un altre any».

Quins dubtes teníeu abans d’estrenar, que s’han esvaït amb els primers concerts?

«Bé, la proposta que hem plantejat no és la típica de fer els grans èxits, sinó fer discos sencers i, per tant, era arriscada. Cada disc té cançons conegudes i populars, però també en té altres que no les hem tocat pràcticament mai. M’he trencat molt les banyes pensant en l’ordre. Tenia molt clar que volia fer primer un disc i després l’altre, sense barrejar-los i sense seguir l’ordre del disc, perquè llavors el públic ja sabria quina ve després. I hem jugat una mica amb el tempo perquè hi hagi un punt de sorpresa».

En un concert interpreteu Calla i balla, que és del 91, i Som, que és del 2018. Són gairebé 30 anys de diferència. Conviuen bé, dos discos tan separats en el temps?

«Conviuen amigablement, però ha costat. Sobretot hem treballat molt per adaptar el Calla i balla, perquè no volem fer un concert arqueològic, sinó ensenyar el Calla i balla tal com l’entenem ara. Això vol dir que ens hem complicat la vida, i en comptes de fer les cançons tal qual, n’hi ha que les hem remodelat i tunejat una mica. Mosquits a l’aixeta o No soc un forat són divertides i està bé cantar-les, però et queden una mica lluny. D’altra banda, també és molt maco veure la reacció de la gent amb les cançons antigues, i com se’n recorden. També ha passat una altra cosa que no m’esperava, i és que me’n recordo més de les lletres antigues que de les noves. Potser perquè llavors tenia més neurones… Amb les de Som, que són de fa dos dies, tinc una feinada».

Parlem de les cançons d’aquests 40 anys. El que m’interessa no són tant les que s’han quedat fora del concert, com les que es van quedar fora dels discos. Teniu un calaix de cançons descartades? No n’hi ha cap que pugui ser rescatada?

«Les cançons que queden fora d’un disc van a les escombraries. I és injust, perquè n’hi ha que podrien tenir una segona vida. Però les tria el productor, i ell té una visió objectiva que jo no tinc. De vegades, vols que una cançó surti en un disc només perquè t’agrada el tema de què parla, o perquè t’ha costat molt de fer. El productor, com que tot això no ho sap, només diu Aquesta sí, aquesta no. Però hi ha hagut casos en què una cançó descartada s’ha acabat publicant. Al principi, perquè no tenia prou cançons: Menja avellanes, per exemple, és del tercer disc, però la tocàvem ja al principi de tot. Ara, un dels casos més curiosos és el de Les coses com són. A mi m’agradava molt, però en Brad Jones em va dir que no entrava al disc. Com que vam trigar tres anys a fer el següent, la vaig tornar a portar a veure si no se’n recordava. I em sembla que no, perquè li va agradar i la vaig poder colar. També em va passar amb la cançó que ha tingut més requesta de Som, que és La vida és molt avorrida sense el teu cos. Tenia la tornada feta per al disc anterior, L’àrea petita, i li vaig ensenyar al productor dient-li que estava per acabar. Ell em va dir que no, que no calia. I, al final, la vaig recuperar per al Som».

Ara, amb Spotify, podeu saber quines són les més escoltades. T’has endut alguna sorpresa?

«Sí, moltes. És una eina molt útil, encara que també cal tenir en compte qui és el públic de Spotify: en general, nosaltres no som un grup que hi tingui molts seguidors. Però em sorprèn moltíssim que, per exemple, Blue tack sigui la cançó més escoltada de totes. I no és perquè no m’agradi, és de les meves preferides de les últimes, però confiava més que fos un Bon dia o el Bona nit. També ha sigut sorprenent que la cançó més escoltada de l’últim disc, i amb molta diferència, sigui Lent, que no va ser ni primer, ni segon i ni tercer single, ni en vam fer vídeo. I ha passat que hi ha hagut cançons que han tingut una segona vida. No n’hi ha prou amb estimar-se molt, arran de fer-la amb el Joan-Pau Chaves, es va disparar en les escoltes.

No fa massa vaig sentir Xarim Aresté que, parlant d’una de les seves cançons, explicava que l’havia compost per un fet concret, però que, amb el temps, la cançó es va anar omplint amb persones no previstes. T’ha passat a tu?

És xula aquesta reflexió. Hi ha una certa obsessió –i jo segurament també en soc culpable–, de buscar de qui parla una cançó concreta. Però amb l’experiència de fer-ne, i també de llegir sobre cançons que m’agraden, m’he adonat que moltes vegades les cançons són com una espècie de calidoscopi de persones i històries diferents. Comences parlant d’algú determinat, però acabes parlant d’algú altre, perquè probablement el sentiment és el mateix. O també passa que penses que una cançó la vas escriure parlant d’un fet concret, i t’adones que aquell fet encara no havia passat. Com si hagués tingut un pressentiment del que passaria més endavant.… Això m’ha succeït més d’una vegada. Després, també hi ha persones que s’obsessionen amb la idea que són dins d’una cançó, i arriba un moment que fins i tot jo en dubto de si és veritat o no. Però penso que, al final, un cop l’has publicat, tu ja no tens la potestat de dir qui hi entra i qui no. Qui l’escolta és qui decideix si aquella cançó parla d’ell».

En les més de 160 cançons de 40 anys dels Pets surten Vila-seca, Cambrils, Tarragona… I Reus? No me’n puc estar, com a reusenca, de demanar-te que, abans de plegar, facis almenys un tema on surti la ciutat.

«És que Reus costa de rimar… Jo soc molt de rimar, m’encanta fer-ho, i no suporto els artistes que fan cançons que no rimen. Reus amb què rima? Amb meus? Falta un substantiu al darrere… Ostres, ara no pensaré en cap altra cosa. Serà l’obsessió d’aquests dies».