Autònoms, els altres treballadors

Ara que tant es parla dels drets dels treballadors, entesos, en moltes ocasions, com classe social, crec que ens oblidem d'una part de la nostra col·lectivitat que amb el seu sacrifici personal, fan que tot continuï funcionant, malgrat que el seu «record» és pràcticament «amagat» en funció de determinades majories interessades a defensar als que, suposadament, són «els seus». Poca viabilitat tindria la nostra societat sense els milers de petits empresaris. Que «se l'han jugat» diàriament, arriscant el seu patrimoni personal i el de la seva família, per endegar un repte d'oferir uns serveis vitals per la mateixa vigència d'un sistema que, repetidament, els oblida o els nega els mínims drets que a altres se'ls reconeix sense cap valoració de la seva realitat diària. És cert que la «gent» aposta, en la seva majoria, per ser funcionari o empleat de grans empreses, si són multinacionals millor, però res pot creure que, d'acord amb això, es pot aguantar la permanent exigència de reivindicacions per aquells que poc o res aporten al fons comú?, ja sé que el tema es presta a la demagògia i la fàcil desqualificació del que dic, però el que és evident és que el permanent crit d'exigència de sanitat de primera, infraestructures de divisió d'honor, suport social sense límit, etc., no és viable en el model que tenim, i que solament s'aguanta en funció d'un endeutament públic, cada cop més impossible i que en algun moment haurà de posar un fre, ens agradi o no; és més, ja comencen a veure's signes d'esgotament en els repetits incompliments en el pagament de «subvencions» publicitades a un alt cost que no arriben de cap manera, i que el que és més greu, posen en perill pressupostos particulars, basats en el compliment del compromès per part dels poders públics de torn.

Podem continuar autoenganyant-nos, pensant que els diners de tots són il·limitat, però la crua evidència demostra que això no és així i, més aviat que tard, veurem la fallida, segurament difuminada, de l'incompliment de compromisos insostenibles.

Tornant a la meva reflexió sobre els autònoms, la Llei 18/22 de 28 de setembre, sobre «creació i creixement d'empreses» dona dades objectives del que esmento en el seu «preàmbul» en posar de manifest que els autònoms constitueixen el 99% del teixit productiu, i que el 61% del valor afegit brut (VAB) també correspon a aquest sector, però és que a més, el 64% dels llocs de treball, són creats pels nostres autònoms; és a dir, el pes que tenen, ben segur, no té el reconeixement que mereix en funció del seu potencial econòmic inapel·lable. Però seguint en el tema dels números, resulta que el que es coneix com a microempreses amb menys de 10 treballadors, suposen el 94% del total d'empreses, i a més, el 59% d'aquestes petites empreses, són autònoms sense assalariats.

Davant les dades oficials referides, estem donant als nostres emprenedors singulars el tracte que es mereixen des de tots els vessants?, o hem de continuar sotmetent-los a inspeccions fiscals i laborals, sense gens de respecte ni entesa del que suposa, tenint-los per ciutadans de tercera en els seus drets d'atur o pensió, a no tenir-los gens de respecte en la seva relació amb les administracions públiques, etc.? No estaria de més avaluar objectivament el que suposen, si realment volem continuar mantenint aquesta plataforma social, on els drets es reclamen, sense cap rubor, sense tenir en compte que tot té un límit, que ni sacrificant als petits emprenedors o sotmet-los a un règim de pressió impossible, els comptes públics podran mantenir-se.

Els treballadors autònoms suposen una base vital de la nostra economia, que no podem permetre sacrificar en funció de no sé quins arguments, en un model d'economia on solament uns empresaris tenen tots els poders d'ordre fiscal i laboral i altres es veuen sotmesos a normatives inviables que solament s'apliquen a una part del teixit econòmic.

Algú pot pensar que es pot prescindir d'una part del nostre potencial d'autònoms, oblidant que aquests petits emprenedors, són tan treballadors com els altres, malgrat que els seus drets siguin aparcats sense cap rubor, per una classe política més preocupada per buscar suports electorals permanents, encara que això posi en dubte la viabilitat del mateix sistema, hipotecat per un oblit d'una part fonamental de la seva supervivència.