«Agafar en braços el nadó quan plora, per contra del que diuen, fa adults segurs»

«Seguir la seva intuïció natural», aquesta és una de les recomanacions del reconegut pediatra i neonatòleg, Adolfo Gómez Papí pel que fa a la criança dels fills. Si el nadó plora, la intuició de la mare és agafar-lo i consolar-lo. Va bé encaminada. Crear un vincle sòlid farà adults més segurs. Papí és pediatra neonatòleg a l’Hospital Universitari Joan XXIII amb dècades d’experiència. Després de l’èxit del seu llibre El Poder de las Caricias, crecer sin llorar va presentar al Corte Inglés de Tarragona, Pequeño Mamífero de l’editorial Ediciones Temas de Hoy.

—Com valora el suport que reben les mares avui en dia per afrontar la lactància?

—Detectem que el principal problema per a instaurar la lactància és que les mares dubten de la seva pròpia capacitat de fer-ho. El missatge que reben del seu entorn és que és difícil, que una amiga no va poder alletar, que fa mal... falta cultura de lactància. Molts professionals sanitaris per desconeixement encara donen el biberó com la solució davant qualsevol problema de lactància.

—La lactància a partir dels dos anys ja no està tan ben vista per la societat...és així?

—És cert, pel carrer no es veuen mares donant el pit a nens més grans. Sembla que estigui malament i s’hagin d’amagar. Abans, era més comú. La cultura de la lactància s’ha perdut, en part perquè quan la dona es va incorporar al món laboral no se li va donar prou suport per mantenir la lactància. Això, i que les llets de fórmula van anar millorant i sent més segures. Cal recuperar la cultura de la lactància.

—Què tenim en comú i que ens diferencia amb els mamífers pel que fa a la criança?

—Els cadells deixen el pit quan estan preparats. Ningú decideix per ells quan se l’hi retira. Nosaltres també érem com ells i hi ha estudis a Atapuerca que van trobar que els 'cadells' d’humans prenien pit fins als cinc anys.

—El mètode Estivill de deixar plorar als nens i aprenguin a dormir sols, què implica?

—Si nosaltres que som adults de vegades ens despertem tristos i no sabem per què, volem que un nadó d’un mes o dos quan plora sàpiga el que li passa i se sàpiga calmar sol. És absolutament impossible. Emocionalment un nen que dorm sol i plora està passant por. El nadó se sent sol i el món es torna inhòspit. Segreguen la mateixa hormona de la por i del perill. No ploren per manipular ni perquè volen fer emprenyar els pares. Fer passar por cada dia a un nen tan petit no és saludable per la seva salut mental. S’alteren les fibres nervioses del seu cervell i d’adult pot patir més problemes d’ansietat per exemple. Les societats que tendeixen a separar els fills de la proximitat dels seus pares són societats on hi ha més consum de medicaments antidepressius.

—Quin resultat té atendre el plor dels nadons?

—A força de les respostes de la mare, el petit aprèn a calmar-se perfectament durant el primer i segon any de vida. Per això és importantíssim la resposta de la mare i del pare. Atendre al nadó cada vegada que ens necessita és important. Quan li dónes el que li cal, aconsegueixes que gaudeixi d’un sentiment d’equilibri que serà positiu en la seva vida adulta. Els nadons que les seves mares sempre responen tenen un vincle segur. Ara s’ha vist que afecta positivament al creixement de l’hipocamp, té a veure amb l’aprenentatge. Els nens que han tingut una inclinació segura tenen major comprensió emocional, millors habilitats verbals, millors competències socials i desenvolupen eines per enfrontar-se als reptes de la vida. Són més estables i tenen relacions més saludables perquè han après a estimar a través de l’amor que la seva mare els ha donat. Són socialment més competents si hi ha una inclinació segura. Agafar-los en braços i dormir amb ells per contra del que moltes persones diuen fa adults més independents. Per contra, els pares que no atenen les necessitats emocionals dels seus fills tenen nens que no ploren però això no vol dir que estiguin bé, són patidors silenciosos. Aquests nens, després, són persones que tenen més emocions negatives.