Un estudi revela que una ampolla d’aigua arriba a contenir 240.000 nanoplàstics, que poden arribar al cervell i el cor

Un equip d’investigadors assegura que un litre d’aigua embotellada conté de mitjana prop de 240.000 fragments de plàstic perceptibles, entre 10 i 100 vegades més que les estimacions anteriors, basades principalment en plàstics de més mida.

Així s’exposa en un estudi realitzat per investigadors de les universitats de Colúmbia i Rutgers (Estats Units), i publicat aquest dilluns a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’. En els últims anys ha augmentat la preocupació pel fet que petites partícules conegudes com a microplàstics apareguin a tot arreu de la Terra, des del gel polar fins al terra, l’aigua potable i els aliments.

Aquestes partícules, que es formen quan els plàstics es descomponen en trossos cada vegada més petits, estan sent consumides pels humans i altres criatures, amb possibles efectes desconeguts per a la salut i l’ecosistema. Un gran focus d’investigació és l’aigua embotellada, que s’ha demostrat que conté desenes de milers de fragments identificables a cada recipient.

Ara, amb tecnologia recentment refinada, investigadors de les universitats de Colúmbia i Rutgers han entrat en un món plàstic completament nou: el poc conegut regne dels nanoplàstics, això és, una generació de microplàstics que es descompon encara més i pot anar a la sang, les cèl·lules i el cervell.

Els nanoplàstics són tan petits que, a diferència dels microplàstics, poden passar a través dels intestins i els pulmons directament al corrent sanguini i des d’allà viatjar a òrgans com el cor i el cervell. Poden envair cèl·lules individuals i travessar la placenta fins els cossos dels fetus. Científics mèdics s’afanyen a estudiar els possibles efectes en una àmplia varietat de sistemes biològics.

«Abans això era només una àrea fosca, inexplorada. Els estudis de toxicitat simplement endevinaven el que hi havia allà», indica Beizhan Yan, químic ambiental de l’Observatori de la Terra Lamont-Doherty de la Universitat de Colúmbia, que afegeix: «Això obre una finestra on podem mirar a un món que no va estar exposat a nosaltres abans».

Milions de tones anuals

La producció mundial de plàstic s’atansa als 400 milions de tones a l’any. Més de 30 milions de tones s’aboquen anualment a l’aigua o a la terra i molts productes fabricats amb plàstics, inclosos els tèxtils sintètics, desprenen partícules mentre encara estan en ús.

A diferència de la matèria orgànica natural, la majoria dels plàstics no es descomponen en substàncies relativament benignes; simplement, es divideixen i es tornen a dividir en partícules cada vegada més petites de la mateixa composició química. Més enllà de les molècules individuals, no hi ha límit un teòric sobre com de petites poden arribar a ser.

Els microplàstics es defineixen com a fragments que van des de cinc mil·límetres fins un micròmetre (un cabell humà mesura aproximadament 70 micròmetres d’ample). Els nanoplàstics, que són partícules de menys d’un micròmetre, es mesuren en mil milionèsimes de metre.

Els plàstics a l’aigua embotellada es van convertir en un problema públic en gran manera després que un estudi de 2018 detectés una mitjana de 325 partícules per litre. Els científics sospitaven que n’hi havia fins i tot més dels quals havien comptat fins el moment, però les bones estimacions es limitaven a mides inferiors a un micròmetre, el límit del nanomón.

Nova tècnica

El nou estudi utilitza una tècnica anomenada microscòpia de dispersió Raman estimulada, coinventada per Wei Ming, biofísic de la Universitat de Coliumbia i coautor de l’estudi. Això implica sondejar mostres amb dos làsers simultanis que estan sintonitzats per fer ressonar molècules específiques.

Centrant-se en set plàstics comuns, els investigadors van crear un algoritme basat en dades per interpretar els resultats. «Una cosa és detectar, però una altra saber què estàs detectant», afirma Min. Els investigadors van provar tres marques populars d’aigua embotellada que es venen als Estats Units (es van negar a nomenar quins) i van analitzar partícules de plàstic de fins 100 nanòmetres de mida. Van detectar entre 110.000 i 370.000 partícules en cada litre, el 90% de les quals eren nanoplàstics i la resta, microplàstics.

També van determinar quin dels set plàstics específics eren i van traçar les seves formes, qualitats que podrien ser valuoses en la investigació biomèdica. Un dels més comuns era el tereftalat de polietilè o PET. Això no va ser sorprenent, ja que d'això estan fetes moltes ampolles d’aigua. Probablement, arriba a l’aigua quan es desprenen trossos en estrènyer-se l'ampolla o aquesta s’exposa a la calor.

Contaminats pels filtres

Tanmateix, el PET va ser superat en número per la poliamida, un tipus de niló que probablement prové de filtres de plàstic utilitzats suposadament per purificar l’aigua abans d’embotellar-la. Altres plàstics comuns que van trobar els investigadors són el poliestirè, el clorur de polivinil i el polimetilmetacrilato, tots utilitzats en diversos processos industrials. Una idea un tant inquietant els set tipus de plàstic que van buscar els investigadors van representar només al voltant d’un 10% de totes les nanopartícules trobades a les mostres.