«Volia conèixer la vida, intentar experimentar el que és viure»

El mur de Berlín acabava de caure, Nelson Mandela sortia per fi de la presó, començava a emetre’s Mr. Bean... Era 1990. El mateix any en què un jove vallenc de 20 primaveres decidia creuar el canal de la mànega per començar una nova vida a Londres. Un quart de segle després, continua allí, tot i que amb un estatus ben diferent: ara és un pintor reconegut, amb diverses exposicions i centenars d’obres a les seves espatlles.

—Perquè va decidir marxar?

—Tenia 20 anys, volia aprendre anglès, i vaig pensar, perquè no? La meva família és comerciant, però les meves inquietuds estaven en una altra cosa. Volia conèixer la vida, intentar experimentar el que és viure. Tot i que sabia que a Valls podia haver tingut una feina segura...

—Què va ser el que més li va sobtar d’aquell Londres de principis dels anys 90?

—Em va sorprendre molt que a les finestres de les cases no hi hagués cortines. Ho veies tot des de fora (riu).

—En vint-i-sis anys ha canviat molt aquesta impressionant metròpoli?

—Sí, força. Sempre ha estat una ciutat amb molts negocis i molt rica, però ara els preus dels lloguers són... Abans arribaves a Londres i era molt fàcil trobar una habitació per viure, que podies pagar tenint una feina de tres dies a la setmana. Això, avui dia, és molt difícil.

—El 1990 no podia volar a Londres des d’aquí. Què ha suposat per als tarragonins que viuen allí, l’Aeroport de Reus?

—Quan arribes, en comptes d’haver d’anar a agafar un tren per venir de Barcelona a casa, et poden venir a buscar en quinze minuts. És molt més agradable.

—Vostè deu ser ja un guia excepcional quan rep visites... Què aconsellaria no perdre’s de la ciutat?

—És molt difícil de dir, perquè potser el que a un li agrada és la moda. Llavors hauria d’anar a passejar pels barris més moderns, on veurà més moda que no pas a les botigues. Si el que li agrada és la pintura, ha d’anar a la National Gallery... Trobo que és una ciutat que té moltes facetes.

—Quan preparàvem l’entrevista vostè ens va parlar d’uns llacs públics enmig dels parcs de Londres on la gent es banya. Com són exactament?

—N’hi ha varis a la ciutat. Al centre n’hi ha un que es diu Serpentine i t’hi pots banyar tot l’any. A Hampstead, que és on visc jo, n’hi ha varis també: un per a nois, un per a noies i un de mixt. Tu entres, et poses el teu banyador, i cap a l’aigua! És una cosa molt natural.

—No fa ni una setmana que el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, ha convocat oficialment el referèndum per decidir si continuen o no, dins la Unió Europea. Li pregunto: què està passant perquè s’arribi a aquest punt?

—Alguns polítics espanten la gent, dient que si seguim sent part d’Europa, vindran tots aquí a demanar ajudes... Jo crec que no. La gent que ve a Anglaterra és per treballar, no per demanar ajudes socials. Penso que la gent que abusa d’això és perquè el sistema ho permet. El que hauríem de fer és intentar canviar el sistema.

—Els anglesos estan cansats, per exemple, de nosaltres? Dels ciutadans espanyols que busquen una feina?

—A Londres no, perquè bàsicament la majoria de persones que hi viuen, no sé en quin percentatge, però no són tampoc d’aquí. Estàs aquí dos dies i ja no et sents un estranger.

—Ha aconseguit fer-se un nom dins del món de la pintura a Londres. Com ho ha viscut això vostè?

—He pogut fer una cosa que potser és el més important: estudiar Belles Arts. M’ha donat molt. I ho he pogut fer sense dependre d’una família que m’ajudés; treballant i estudiant alhora.

—Per acabar, què li diria a algú a qui ara mateix li ronda pel cap deixar-ho tot, i emprendre una aventura com la seva?

—Sortir de la teva zona de confort és una cosa que la recomano a tothom. T’obre molt la ment i t’enriqueix molt. No quedar-te només amb el que ja coneixes.