Sílvia Jiménez: «Els millors diaris surten els dies en què l'actualitat t'obliga a trencar l'agenda del dia»

—Publicar una edició diària de Diari Més no és tasca fàcil. Quin és l’equip de periodistes que compon la redacció?

—L’equip de redactors està repartit entre les ciutats de Tarragona i Reus. Des de Tarragona, Anna Fortuny i Alba Nebot segueixen l’actualitat de la ciutat i, a Reus, ho fan Susanna Cases i Mònica Pérez, sota la meva coordinació. Des de Tarragona, d’altra banda, es cobreix també l’actualitat de la resta de l’àmbit geogràfic on té cobertura el diari. Vicente Izquierdo s’encarrega de la secció d’Esports, amb la col·laboració de Mònica Pérez, qui té un perfil polivalent i, a banda de la informació local, segueix els equips esportius de la ciutat de Reus. En la part més tècnica, Mario López és el dissenyador gràfic que s’encarrega del muntatge final del diari, qui realitza el tancament. Val a dir que, a partir d’ara, comptarem amb la col·laboració de l’equip de redactors de l’edició digital. L’edició en paper i la digital són les dues plataformes d’un mateix producte i d’una mateixa marca.

—Quin és el dia a dia de la redacció de Diari Més. Com s’organitza l’equip de periodistes?

—La rutina del diari és la de qualsevol mitjà de comunicació. Com a tal, compta amb dues agendes, la institucional o programada –que inclou les rodes de premsa o convocatòries dels agents polítics, econòmics o socials– i la dels mateixos periodistes, que disposen de la seva agenda de temes. Aquesta última, com succeeix a qualsevol mitjà de comunicació, és, de fet, la que marca la diferència amb la resta i la que acostuma a donar com a fruit notícies o reportatges en exclusiva.

—Tradicionalment s’ha dit que una imatge val més que mil paraules. Quina és la planificació de les fotògrafes de Diari Més?

—Cristina Aguilar i Olívia Molet són les dues fotògrafes que s’encarreguen de la part gràfica de Diari Més. La seva agenda va completament lligada a la dels periodistes i, per tant, es realitza en paral·lel a la de l’equip de redacció. La imatge és una part molt important del diari. Per descomptat, la selecció de fotografies depèn sempre de criteris periodístics, però ens agrada especialment deixar un testimoni gràfic dels esdeveniments on participa la societat, el ciutadà. Al cap i a la fi, un diari ha de tornar el reflex de la societat en la qual treballa. Després de dotze anys, l’arxiu fotogràfic de Diari Més és força extens. La nostra hemeroteca recull els esdeveniments més importants de la darrera dècada al Camp de Tarragona.

—Quin és el criteri de selecció de les notícies de cada secció i com es decideix la portada de Diari Més?

—Novetat, proximitat i impacte. No som diferents de qualsevol altre mitjà. Per a nosaltres, però, és molt important la proximitat, en el sentit que recollim l’actualitat que es produeix en l’àmbit geogràfic més proper al públic al qual ens adrecem. L’impacte –referit al col·lectiu de persones a les quals afecta o interessa una notícia– ocupa un lloc molt alt en la nostra piràmide de prioritats. El nostre eslògan El diari ciutadà, no és gratuït, és molt important el retorn que rebem dels lectors.

—Evidentment les institucions i organismes oficials són una font d’informació molt consultada, però, des de la redacció es reben trucades de ciutadans per fets noticiables?

—Les institucions, administracions, partits polítics o grans organitzacions són les intenten, diàriament, marcar l’agenda periodística. No només del nostre diari, sinó de tots els mitjans de comunicació. No amagaré que, sovint, i a causa de les limitacions que té la premsa local, ho aconsegueixen. Però, en realitat, allò que veritablement afecta o interessa als ciutadans, succeeix al marge d’aquesta agenda que les organitzacions de qualsevol tipus intenten aclaparar. Està demostrat que els millors diaris han sortit en dies en què l’actualitat ens ha obligat a trencar l’agenda prevista, a oblidar tot allò que teníem programat. Seguir rígidament una agenda programada encotilla el periodisme, adorm la creativitat i roba temps a la curiositat que necessita el redactor per començar a estirar del fil de qualsevol tema. Hi ha grans esdeveniments que marca l’actualitat o temes treballats pels mateixos periodistes que fan que hagis d’aparcar tot el que havies pensat el dia abans, i és bo que així sigui. Des d’aquesta perspectiva, els ciutadans juguen un paper cabdal. Les denúncies ciutadanes són una de les principals fonts d’informació del periodisme local i, sovint, són la guspira que encén els grans temes d’actualitat. De trucades, en rebem cada dia, però no podem publicar-ho tot. Periodísticament, cal distingir els temes personals que s’han de resoldre als jutjats, d’aquells que, per la seva naturalesa, tenen un impacte que transcendeix a la mateixa persona denunciant, bé perquè és la punta de l’iceberg d’un problema social o bé perquè són fruit d’una decisió superior. Això no sempre ho entén tothom, però intentem ser el més just i plurals possibles.

— Al llarg de 12 anys heu publicat moltes exclusives?

— Moltes. Però, el cert és que això és quelcom que ens preocupa més als periodistes que als mateixos lectors. Un dels objectius del qualsevol comunicador és el d’informar abans i millor que els altres. Ens hem avançat en molts temes d’actualitat al llarg d’aquests anys. Si ho hem fet millor o pitjor, ho decideix el lector. Resulta difícil recordar-ho tot, perquè Diari Més s’esforça cada dia a publicar notícies diferents de la resta de mitjans. Recentment recordàvem a una de les nostres portades un dels grans temes que va començar a les planes del Diari Més. Parlo de l’ampliació horària de la Unitat d’Hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII. Diari Més fou el primer que va publicar la denúncia de Felipe Rivas, l’home que va decidir explicar les deficiències del servei després d’un atac de cor. El tema va tenir una transcendència nacional i ha acabat derivant, al llarg del temps, en l’ampliació del servei. Crec que, després de molts anys, ens hem guanyat el respecte del lector i de les institucions. Hem estat lluitant per demostrar que la qualitat de la informació no té una relació directa amb el preu per obtenir-la. Per què, sí: la primera denúncia per les deficiències d’un servei del qual depèn la vida de moltes persones la va fer pública un diari gratuït, el nostre. I així podríem fer un llarg etcètera de petites victòries diàries. Cada mitjà té les seves i de totes les mides... Places o carrers que s’han netejat arran d’una notícia, fitxatges esportius que es publiquen abans que pràcticament estiguin signats, decisions polítiques que han canviat perquè no han resistit a l’opinió pública, administracions que es veuen obligades a respondre a la demanda feta des d’un mitjà...

—Resulta difícil fer periodisme local?

—Fer periodisme local des d’un mitjà petit és complicat. No per la feina, sinó pel que implica personalment. Sempre dic que, el més fàcil, és publicar sobre una realitat allunyada de la teva. Però, fer notícies sobre les persones amb les quals et creues cada dia, al carrer o al supermercat, per posar un exemple, requereix molta valentia. Les respostes, les opinions i la pressió es rep directament. Hi ha grans noms del periodisme que opinen sobre qualsevol cosa des de la seva tribuna que no sobreviurien a la pressió que suposa el periodisme local. Diari Més està format per un equip de valents. D’altra banda, el periodista, el que fa informació local o de qualsevol altre tipus, ha de ser una mica irreverent per no deixar-se impressionar per l’aura de poder que acompanya certes institucions o personatges.

—En temps d’immediatesa, que ha aportat Diari Més?

—A això, haurien de respondre els lectors. La informació ja circula lliure. Un mitjà de comunicació sempre té el valor afegit que la informació està avalada per professionals que l’han contrastat. Pel que fa a la immediatesa, la nostra assignatura pendent, ja està resolta. Des d’avui, Diari Més és també un diari digital.