«Et diuen que només pel teu bon cor no es vendran uns pantalons de la talla 36»

Sandra Hernández, és un remolí. Parla, pensa i, fins i tot aconsegueix els seus somnis, tot ràpid. Combina els estudis de grau superior amb els platós fotogràfics i la seva feina a la paradeta familiar del mercat ambulant. Amb 23 anys ja treballa amb 8 agències d’imatge de Barcelona. Ara, és una de les finalistes al primer certamen'Curvy' de Catalunya (una mena de concurs de Miss, amb talles normals), que se celebra el pròxim 9 d’abril.

—No ha estat fàcil el camí...

—No. Durant un temps vaig haver de deixar les classes d’actriu (ella somia amb ser actriu) perquè eren els dissabtes, i havia d’anar a ajudar al meu pare a la seva parada del mercat ambulant d’olives i salaons. No el podia deixar tirat.

—Ha tornat a fer cursos d’interpretació a Reus, i ja ha aconseguit tornar a ficar el cap a món artístic. Com s’ho ha fet?

—El meu pare em paga 50 euros per dia i jo això m’ho he d’administrar. Si no tinc diners per anar a un càsting, doncs m’he d’aguantar... El problema és que m’he de gastar un dineral amb els trens, perquè totes les proves són a Barcelona. Jo tenia clar que ho volia fer, encara que visqués a Tarragona. Si aquí no hi havia oportunitats, doncs cap allà.

—Imagino que malauradament, li haurà passat, que per no tenir una 60-90-60, l’hauran fet enrere en alguns càstings. És així?

—Sí, en alguns m’han dit que no sóc el perfil... I mires la seva plana web, i són totes noies esquelètiques. Mai en trobaràs una de talla gran. Em deien, ja saps el que has de fer: gimnàs i a posar-te les piles perquè et truquin... Què vol dir això, que si jo no estic com elles no em trucaran? Conec a noies que les avisen quan es passen dos centímetres de més... I els hi diuen que els han de perdre i jo penso: estem bojos o què? És una barbaritat.

—Però vostè també va al gimnàs oi?

—Quan tinc temps. Un cop a la setmana, per seguir amb el fitness. Posar el cul, les cames i la panxa dura i ja està. Tot seguirà igual de gras, però jo estaré orgullosa! Ho tinc molt clar. És la meva constitució!

—A banda de no veure begudes amb gas, es priva de més coses?

—No. M’agrada menjar, però sempre coses saludables. Jo passar gana no ho duc bé. 'Curvy' no significa tenir sobrepès.

—Expliqui als lectors que significa exactament'Curvy'.

—La gent s’equivoca. 'Curvy' no és ser grossa. Són les talles reals. Una dona 'Curvy' és simplement la que sobrepassa les mesures estàndard de 90-60-90.

—Creu que el món de la moda és molt superficial?

—Clar, et diuen que només pel teu bon cor no es vendran uns pantalons de talla 36... Tens panxa, doncs, tu no vals. M’agradaria que una noia grassoneta pogués passar per davant d’una botiga i veiés un maniquí amb samarretes de la seva talla.

—Entenc que vostè aposta per mirar més enllà de la talla 42.

—Calen talles reals. El que surt a la tele i a les passarel·les no és real. I hi ha gent amb un munt de problemes i malalties, com ara l’anorèxia, per això.

—Algú amb una talla 44 en amunt, on ha de comprar?

—No hi ha tendes de talla gran amb roba moderna. Segur que hi ha moltes noies de 15 anys que necessiten roba així... I on la troben? Al mercat. Perquè a les tendes de talles grans que hi ha, tot és roba clàssica.

—En el seu camí, es troba amb moltes noies acomplexades?

—Moltes es pensen que per la talla ja no tindran l’oportunitat. Algú els hi ha de dir que sí! És igual la talla o l’alçada. Si tens un somni, l’has de fer. Qui et diu que no pots fer-ho? El de l’empresa de moda? El del Zara? Ell és Déu? N’hi haurà un altre que contractarà!