«Acabar la nostra gira a Tarragona fa respecte, però també il·lusió»

—La gira havia d’acabar a Barcelona el mes de desembre, però s’ha anat allargant fins avui, que la tanqueu a Tarragona…

—Som gent sense paraula. El que ha passat és que van anar sortint propostes noves i no hem sabut dir que no. I a més, ens han demanat tocar a llocs on ens feia il·lusió passar abans del ‘parón’, i per això vam continuar. Espero que la gent ens disculpi per aquesta manca de serietat, però també és bonic acabar a Tarragona, ens fa il·lusió. Fa una mica de respecte, però d’altra banda és bonic acabar amb un concert d’aquests, on tens una mica de responsabilitat.

—Aquesta gira també us ha portat a escenaris on no havíeu tocat mai, tot i fer trenta anys que volteu, com el Fortuny de Reus, o el mateix Teatre Tarragona.

—Estem fent coses noves, té molt de mèrit això. De vegades costa trobar coses que no hem fet encara, i ve molt de gust. Aquesta també és la idea del concert de cambra, que és una cosa que no havíem fet mai, tocar de manera estable amb un quartet de corda i vents. T’has de buscar nous al·licients, perquè si no, la rutina als trenta anys és pitjor que el rovell, s’ho menja tot.

—Avui arribeu al final d’aquesta gira. Quines sensacions us ha deixat?

—Sempre que s’acaba una gira tens una sensació una mica estranya. A la meitat tens ganes que hi hagi un punt final, però quan s’acaba penses, «Ai, vols dir que fem bé?». Però jo estic bastant convençut que fem bé de parar, portem dos anys i mig girant sense parar, vam empalmar la gira de l’‘Àrea petita’ amb aquesta… Has de deixar descansar el públic, en un territori tan petit com el nostre si no pares al final acabes sent el típic amic plasta que ve a casa sense que l’hagis convidat i no hi ha manera de fer-lo fora. I no volem arribar a aquest punt. D’altra banda l’experiència de la gent ha sigut molt bonica, perquè en ser una gira nostàlgica ha vingut un públic intergeneracional, molta gent que ha crescut amb nosaltres, i moltes vegades acompanyats de gent que està creixent amb nosaltres, i això és bonic.

—Com comentaves heu estat acompanyats d’una orquestra de cambra. La sensació que dónes és que t’ho estàs passant molt bé.

—Molt, hi ha hagut moments en què fins i tot em venien ganes de parar, baixar i escoltar-ho. És com si fessis un nino, com bonament pots, i algú el vestís molt bonic. L’embolcall és tan bonic que fins i tot et penses que saps fer cançons bones. Però és una cosa que no es pot fer sovint perquè és molt cara, comporta molts músics, per això havia de ser en una efemèride molt important. A més, ho volíem fer ara, perquè el cançoner dels nostres últims discos és molt adient per a aquest format. Veníem de fer una gira d’estiu molt lúdica, per ballar, i per compensar vam decidir fer com una passarel·la de moda tardor-hivern d’Els Pets, una cosa més solemne.

—I enregistrar un disc amb aquest treball és també un desig fet realitat?

—Va ser una idea sobre la marxa. Assajant ens va agradar molt com sonava i vam dir que estaria bé enregistrar-ho, però tampoc teníem el temps ni el pressupost per fer-ho. Així que ho vam fer en plan ‘punki’: l’endemà d’un concert a Girona ens vam quedar allà mateix a l’Auditori, vam fer dues tomes de cada cançó i tal qual van quedar les vam enregistrar. A mi ja m’agrada que sigui real, que soni tal qual, amb algunes cagades, meves la majoria, però ha quedat divertit.

—T’he sentit explicar que d’aquí a trenta anys us veieu tocant des de la llar d’avis…

—Em veig a la residència, segur. Amb els quartos que hem fet, gràcies a estar subvencionats per la Generalitat, hem comprat una planta de la millor residència, i serà una planta exclusiva per naltros tres. Com que som de la mateixa quinta estarem junts, i ens passarem el dia explicant batalletes a les infermeres, també els mirarem les cuixes quan passin, però bàsicament els explicarem que érem famosos, que tocàvem, i cantarem cançons tots tres, movent el cap. Aquest és un final ideal per d’aquí a trenta anys. Més que res perquè pensar-hi és una despesa inútil, perquè la vida et canvia d’un dia a un altre, i d’aquí a trenta anys… Espero que tinguem una pensió de la Generalitat pels serveis prestats, és lo mínim que ens mereixem, o no? Si a la Núria Feliu li donen, no me la donaran a mi?

—Com serà el concert d’aquesta nit?

—Serà un concert molt bonic, maco perquè sí. És com una espècie de repàs, però amb trampa, perquè són Els Pets del segle XXI, des de ‘Sol’ fins avui, que és amb el que ens sentim més còmodes. No hi ha molta nostàlgia, aquesta l’hem deixat per la gira d’estiu. Al concert d’aquesta nit hi ha un recull subjectiu de les cançons que ens agraden més dels últims cinc discos, que és quan vam madurar. Sobre aquest material el Joan-Pau Chaves ha fet uns arranjaments per corda i vent, i això fa que tingui una sonoritat diferent. Volíem que fos molt auster, senzill, que sonessin les cançons i prou. Això sí, al final toquem ‘Bon dia’, que la gent no pateixi, perquè si no ho fem ens fotran clatellots fins a casa.

—Després d’aquest concert teniu previst fer una aturada. És una necessitat creativa, física o vital?

—De tot una mica. És una parada per canviar d’aires i començar a plantejar-nos un nou disc. No farem allò tan típic de dir que pleguem per després tornar i fer molts quartos, la idea és parar un any, o un any i mig, fins que hi hagi prou cançons que estiguin bé, i llavors plantejar-nos com les presentem. I aprofitarem aquesta parada per fer coses cadascú pel seu compte, personals i vitals. Aquesta és la idea.

El pròxim diumenge 3 d’abril el festival Minipop comença a escalfar motors amb el concert ‘Trau juga amb els clàssics’, amb Lluís Gavaldà.

—Com es gesta aquesta proposta?

—Aquest concert és la típica prova que de vegades fas plans a llarg termini i després se’n van en orris. La meva idea era plegar en acabar la gira. Jo no sóc de tocar en molts projectes, toco amb Els Pets, i quan acabo l’últim que tinc ganes de fer és música. M’agrada fer qualsevol altra cosa: escriure, fer articles, ràdio… Però des del festival Minipop em van proposar fer un projecte exclusiu per la presentació. I com que era una mica difícil dir-li que no a la persona que m’ho va demanar, per qüestions de supervivència anímica, vaig pensar en els Trau, perquè sabia que havien fet alguna cosa d’aquest estil, havia col·laborat en el seu disc i m’agrada molt el que fan. Així que vam decidir fer una prova, fer uns assajos a veure què passava, i el que va passar va ser molt xulo, perquè vam riure molt. Riem molt, els Trau són molt músics, són molt d’escoltar música, de fer molt el tonto, i amb ells em sento rejovenit. Total, que al final vam dir «fem-ho». I si una cosa tenia clara és que no volia fer cançons meves, ni cançons noves, volia fer cançons dels altres, que són les que m’agraden de veritat. Així que tocarem hits dels 60, cançons del 64 al 67, dels Beatles, els Beach Boys, els Rolling del principi, The Who, Dylan… Els clàssics.

—Què creus que aporteu, cadascuna de les parts, al projecte?

—Som tots plegats, hem intentat que sigui una cosa molt democràtica. Home, jo tinc aquest punt dictador que a la meva edat ja no me’l trauré, sóc com l’avi que els renya, però cantem tots, jo, el Pau, el Xavi, ens repartim la feina. Hi ha moments en què només canto, moments que només toco la guitarra, que també m’agrada molt i no ho havia fet mai, però també és una cosa bastant repartida. També és molt lúdica, per això diem que juguem amb els clàssics, perquè tampoc fem versions molt fidels i molt treballades, és una mica agafar la cançó i jugar amb ella, a veure què surt.

—És curiós que tot i estar generacionalment tan separats tingueu uns gustos musicals tan similars.

—És una passada, perquè el primer dia que vam quedar només vam fer la tria de cançons. No n’havíem parlat, i en cinc minuts vam tenir triat el repertori. A casa del Xavi i la Núria hi ha molts discos, es nota que tots són molt escoltadors de música.

—Amb aquest concert seguiu apostant per la filosofia Minipop, de fer música d’adults adreçada a tots els públics.

—És exactament això. Música adulta per a públic de totes les edats. No cal que siguis pare, ni fill, ni Esperit Sant. Només cal que t’agradi la música i que no et molesti que hi hagi nens al teu voltant. És tan senzill com això. Volem posar la música en un horari que sigui a l’abast de totes les generacions. I ja està.

—I a un preu molt reduït.

—Sí, perquè som conscients que als nuclis familiars de vegades són tres, quatre…, i no està la cosa com per gastar 60 euros en un espectacle. Això sempre ho hem mirat molt. I a més, en acabar hi haurà un vermut i un taller molt xulo, jugarem amb les cares dels Beatles, amb l’Eva Jolis, que és la noia que està treballant la imatge del Minipop d’enguany.

—Una de les apostes del festival Minipop, del qual n’ets el director artístic, és la d’incorporar valors emergents, amb molt d’encert. Igual que hi ha actors que acaben passant a dirigir, no t’hi veus, algun dia, fent de productor musical, o realitzant altres facetes relacionades amb la música més enllà de composar i cantar?

—Fent el que faig al Minipop m’ho passo molt bé, perquè és molt agraït, és triar el concert que t’agradaria veure a tu, tot i que mai acaba sent aquest, perquè sempre hi ha gent que no pot, o no ho troba bé… Però imaginar-te una ‘parrilla’ de músics per a un festival és fantàstic. De fet jo ho faig amb un pressupost molt i molt reduït, i de vegades penso que m’agradaria fer-ho tenint quartos. Al Minipop anem una mica demanant complicitats, i això és molt bonic però de vegades també sap greu, perquè jo sóc músic i sento no poder oferir a l’artista el que té estipulat. Però aquesta feina és molt xula, i molt agraïda, i no m’importaria gens fer-la, si m’ho demanen en un festival on hi ha pressupost, encantat de la vida.

—Una altra particularitat del Minipop és que teniu un compromís molt fort amb Tarragona. Això potser us ha limitat?

—Tenim un punt masoquista, per això ens quedem a Tarragona. És allò tan típic de que a la ciutat on vius acostumes a veure-li més els defectes que les virtuts, per allò de la rutina. I quan portes ja bastants anys et tornes com un vell rondinaire que no para de criticar-la. I davant d’aquesta crítica, que jo crec que és sana i necessària, i a Tarragona encara més, perquè hi ha unes mancances culturals brutals, el que has de fer és predicar amb l’exemple, i si veus que hi ha coses que no es fan i que s’haurien de fer, doncs llençar-te a la piscina. I ho fem a Tarragona perquè és on estem, però costa molt, perquè el tema de les complicitats a nivell institucional està molt malament, és molt feixuc. De vegades no tant amb els responsables polítics, que també, sinó amb aquest tipus de funcionariat que són els que realment tallen el bacallà i porten mil anys enquistats aquí, i en lloc de facilitar-te les coses, sembla que disfrutin posan-te pegues. Per això de vegades tinc la sensació que estem fent un festival «A pesar de». És una mica trist de dir, tot i que sembla que ara està canviat, i també hem tingut gent que des de les institucions ens han ajudat d’una manera o altra, però el cert és que el finançament del festival és privat en un 90%, i buscar aquest tipus de finançament en temps de crisi és molt feixuc, et menja l’energia que hauries de dedicar a pensar activitats, tallers, cinema… La sort ha sigut que el festival ha funcionat, i ara, cinc anys més tard, veiem que la cosa ha començat a arrelar. Ja sé que les comparacions són odioses, però veiem festivals que agafen una mica la nostra idea i se’n van a altres capitals del nostre país i tenen un suport institucional tan brutal que fan una mica d’enveja sana. Si aquí hi hagués hagut una aposta tan decidida amb un festival com aquest, que és el primer que s’ha fet a Catalunya d’aquest estil, ara seríem un referent. Que també ho som, però ho som una mica «A pesar de». Però tot plegat també té coses bones. El fet que estiguem patrocinats per l’empresa privada fa que siguem un festival lliure, fem el que volem i quan volem, no tenim cap directriu ni cap tipus d’imposició, i això està molt bé. I vés a saber, potser és això el que molesta.

—El concert de diumenge és una estrena. Teniu previst fer-lo girar per Catalunya?

—Sí, és una estrena perquè la idea era fer-lo un dia i prou, però ens ho estem passant tan bé… Els plans que tenia per l’any que ve eren posar aires nous, i no sé com ho faré. Han anat sortint coses, fins i tot hi ha una proposta molt interessant, que s’està madurant, que és treballar a les escoles a Tarragona, perquè el concert té un punt didàctic, ja que parlem dels pioners del pop. A mi m’agradaria molt. Tinc companys de feina que em diuen: «Tants anys esperant que facis una cosa en solitari, i acabes fent una cosa per nens». I jo els dic que no han entès res. Jo no faig coses per nens, però a mi els nens no em fan cap nosa. I no és pel tòpic aquest que diu que són el públic més crític, que tampoc no ho crec. És un públic innocent, no té prejudicis. Si els agrada ballen, i si no, no. I a mi això m’agrada.