«Depenent del nombre de llebres que hagi caçat, té una mort més ràpida, o lenta»

Una desena de llebrers i podencs arribaven ahir, gairebé fins a la gespa del Nou Estadi. L’ONG Galgos112, volia mostrar-se a la societat tarragonina, i atreure a nous adoptants. Rosa Martín, una de les responsables de l’entitat, explica la terrible vida, plena de maltractaments, d’aquests gossos nascuts a les regions del sud de l’Estat.

—Vostès denuncien la situació de molts gossos de caça llebrers. Com és?

—És terrorífic. Inhumà. No els tenen com a gossos. Per ells no són animals, són eines de treball. Cap als tres anys, quan un gos ja no és prou ràpid, se’n desfan, perquè ja no el volen seguir alimentant. Com una eina, que quan no funciona, doncs la llences...

—I què fan amb ells?

—Depenent del nombre de llebres que hagi caçat, té una mort més ràpida, o més lenta. Ells diuen que si ha estat un mal gos caçador, ja que ha costat molts diners, es mereix una mort més lenta. Així que els pengen d’un arbre, deixant que els hi toquin les dues potes del darrere a terra, perquè tinguin una mort més lenta. Així el gos es va morint lentament. L’expressió col·loquial que utilitzen per a aquests casos és: «Li faré tocar el piano», perquè el gos intenta sortir movent les potes. També tenen unes casetes que es diuen podriders, on tanquen els gossos coixos, fins que es moren.

—Aquesta mena de delictes comporten pena de presó. A què atribueix que continuï succeint?

—Perquè tot això mou massa diners... La caça és un negoci, i alguns fan els ulls grossos.

—Parlava de l’espantós final dels gossos vells i menys hàbils. Tenen més fortuna els que més han caçat?

—El gos que ha tingut més sort és aquell al que l’abandonen.

—Com és el dia a dia d’aquests animals, quan no estan caçant?

—Alguns caçadors no els hi donen gaire menjar, només pa sec i aigua, perquè a l’hora de caçar, tinguin més olfacte per agafar la presa. Molts ens arriben sense les dents, perquè els hi han arrencat, perquè no matin ni trenquin la presa quan l’agafin.

—Però hi haurà també molts caçadors que actuïn correctament.

—Sí, és clar! I tant que n’hi ha de bons, algun... Però jo no en conec cap.

—Però tot això on passa?

—Aquí al territori no, ni a Catalunya. Això passa a l’Espanya més profunda, de Castella La-Manxa en avall. Aquí només són pèrdues o abandonaments.

—Tots els llebrers i podencs adoptats i acollits a Tarragona vénen del sud de l’Estat?

—Tots! Ens els porten des del lloc on han estat trobats, quan hi ha alguna família de la província que en vol acollir o adoptar un. Aquí els vacunem, els hi fem analítiques, els hi posem el xip i els esterilitzem o castrem. Ara mateix tenim 22 cases d’acolliment temporal a Tarragona. Després, l’adopció costa 235 euros.

—Se n’adopten i acullen molts al territori?

—No... Mira on som per aconseguir més inscripcions (assenyala el Nou Estadi). Moltes vegades ens truquen dient que n’han trobat, però nosaltres no els podem dur aquí a Tarragona perquè no tenim prou famílies. No tenim on col·locar-los. Nosaltres l’any passat vam fer 137 adopcions i són 50.000 els llebrers que s’abandonen cada any a Espanya!

—Com ha anat la campanya que van fer aquest diumenge al Nou Estadi, coincidint amb el Nàstic-Còrdova?

—Ha anat molt bé! Estem molt contents. Hem aconseguit fer quatre sol·licituds d’adopció. Ara en uns dies anirem a visitar a les quatre famílies a casa seva. També hem venut moltes motxilles, tasses, i penjolls amb figures de llebrers, per recaptar diners.