«Sóc 'fill' de la guerra i les peripècies del Groc»

Amb tocs de 'western' peròque parla d'emocions universals. Així presenta el periodistai escriptor Víctor Amelala seva última novel·la, 'La filla del capità Groc'. El relat, que li ha valgut el Premi Ramon Llull, explica la lluita de Tomas Penarrocha, un bandoler de la zona del Maestrat que va lluitar a ultrança durant les GuerresCarlistesen contra de l'exèrcit liberal espanyol. Amela ha estat a Tarragona per presentar-la al públic en un acte organitzat a la llibreria La Capona.

—La història del Capità Groc està basada en un personatge real. Com la va conèixer?

—Quan era petit, vaig estiuejar en aquest poblet petit que es diu Forcall, que està a 15 km de Morella. L'any 1968, quan jo tenia 8 anys, el poble estava pràcticament aïllat. Per arribar-hi des de Barcelona, tenies gairebé un dia de viatge amb el 600. Era un lloc molt remot i aïllat, en l’espai i en el temps. Un xiquet em va explicar les aventures d’una mena d’heroi que es deia el Groc que sempre s’escapava dels soldats quan estaven a punt d’escapar-lo.

—Perquè decideix escriure ara aquesta història?

—Pensava que era una invenció, un personatge llegendari. Anys després, quan començo a comprar llibres i a informar-me sobre la comarca perquè vull investigar les meves arrels, em trobo el Groc va viure realment al Forcall i que va plantar cara a l’exèrcit liberal espanyol. Vaig trobar un manuscrit fet pel gendre del Groc, on relatava de primera mà totes les aventures. Amb aquest material de primera, vaig veure que aquest heroi ultralocal que el coneixen totes les famílies de Forcall té tota la matèria dels grans herois literaris. I sento el mandat, que suposo que prové de la meva genètica i dels meus avantpassats que van conviure amb el Groc, de fer aquesta novel·la.

—Es podria dir que el Groc és una espècie de Robin Hood del Baix Maestrat?

—Té elements que són de Robin Hood. Ajuda als masovers més humils, donant-los diners que aconsegueix en atracaments. Aquests robatoris, però, no els viu com un criminal. De fet, es baralla amb molta gent quan l’acusen de lladregot i defensa que és un guerriller, un lluitador per un món millor, I el cert és que, quan fa un segrest o un atracament, fa un rebut que certifica la voluntat de restituir els diners quan triomfés la seva causa. Malgrat això, les autoritats el veuen com un bandoler i avui en dia el podem considerar com les dues coses. Aquesta ambivalència és el que li dóna la grandesa com a personatge literari.

—Ha insistit en el fet que la novel·la no només és bèl·lica sinó també romàntica. En quin sentit?

—És romàntica per molts factors. Un d’ells és l’escenografia. Els Ports de Morella són una terra agresta, que dóna un tipus de persones com el Groc, gent molt ferma, molt arrelada i defensora d’uns valors tradicionals, que actualment poden semblar molt anacrònics. És romàntica també per les relacions intenses entre els personatges. Hi ha passions, amistats, moments de tendresa, i també traïcions. Són emocions universals. Tot això es combina amb molta aventura. Podria ser gairebé un ‘western’. Si fóssim a Amèrica, hauríem fet moltes pel·lícules sobre aquests herois locals tan tossuts que atraquen per una causa idealista.

—Les seves dues novel·les anteriors també són històriques. Se sent còmode en aquest gènere?

—Segurament és una reacció al fet de ser periodista i d’estar tan enganxat a l’actualitat. Tots tenim necessitat de somiar, d’evadir-nos i de viatjar a altres llocs i temps. M’allibera trobar-me a l’edat mitjana, amb ‘El Càtar imperfecte’, o a la Roma d’August. Se m’obren uns horitzons de llibertat espiritual per explicar històries que ens facin somiar.

—La revolució plana en les tres obres. Per què?

—És inconscient, però sempre hi ha personatges que volen construir un món diferent. En aquest cas, el Groc és un revolucionari reaccionari que vol preservar el món d’una onada que ho arrossegarà tot, que és el capitalisme. Però és un perdedor, perquè tot indica que està abocat a la derrota. Ara bé, això no li fa baixar el cap. Ell sospita que acabarà malament, però li sembla encara més indigne rendir-se. O vèncer o morir. Aquest és el camí que tria.

—És molt intens.

—I fascinant com a literat. A la vida real, no voldria conèixer a ningú així, però com a novel·lista és molt atractiu, perquè a tots ens fascina la gent que fa coses una mica boges.

—Documentar-se ha estat una tasca costosa?

—Ha estat molt bonic perquè he ajuntat la tradició oral que encara s’explica al voltant de les llars de foc del Forcall. Després, he abocat totes les sensacions que he viscut estant allí, com el sabor de la quallada, la vista de les taulades, les olors dels animals, etc. He tingut el privilegi de veure el final d’un món que venia de centenars d’anys abans.

—Al final hi ha una part molt personal.

—La base i els personatges són tots reals i la resta ho poso jo per experiència personal, per aquest vincle genètic amb els avantpassats i en particular amb el meu besavi i el meu avi. Aquest últim va emigrar a Barcelona després que les guerres carlistes arruïnessin la comarca. Jo sóc, d’alguna manera, fill d’aquestes peripècies. Si el lector vol saber coses de mi i del meu origen, aquí trobarà moltes explicacions.

—És el primer llibre que escriu en català. Per què?

—Vaig començar a escriure’l en castellà, com les altres novel·les, però quan estava escrivint sentia el forcallà que havia escoltat de xiquet, quan el meu pare parlava amb els seus parents. És un català molt especial, amb molts localismes; un català que Joan Coromines va descriure com el més genuí i més pur que havia sentit mai. El cert és que em vaig desafiar a mi mateix a escriure’l en català.

—Ha tingut ja feedback de la gent del Forcall i voltants?

—Encara no he gosat anar-hi, però només fa un mes que ha sortit la novel·la. I he quedat amb l’alcalde, que m’ha ajudat a l’hora d’ubicar localitzacions i que està emparentat amb el Groc i amb els Amela, que a l’estiu farem una presentació i allà veuré les impressions i les reaccions. Encara ara, hi ha famílies que són descendents del Groc, però també n’hi ha de persones que es van enfrontar contra ell. Si hi ha gent que viu com si fos abans-d’ahir la Guerra Civil, a Forcall viuen com si fos abans-d’ahir les Guerres Carlistes.

—’La filla del Capità Groc’ li ha valgut el Premi Ramón Llull. Què significa per a vostè el guardó?

—És un honor i un gran orgull. Quan un escriu una història, l’ambició és compartir-la amb el màxim nombre de lectors possibles. I que des de l’inici comptis amb l’empenta i el suport d’uns premis tan distingits com aquests, implica sortir amb uns metres d’avançada.