«Les persones refugiades són roques, amb una gran capacitat de superació»

La tarragonina Marina Vidal fa vint dies que va arribar al nord d’Atenes i està treballant en el camp de refugiats de Ritsona, com a delegada de la Creu Roja. Es tracta de la segona expedició que realitza, ja que a principis d’any va treballar a l’Illa de Samos, un dels primers punts d’acollida de refugiats sirians, afganesos i iraquians que arribaven per iniciar el seu viatge cap a Europa.

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar?

—En comparació amb la primera missió, que era un lloc de trànsit i de pas, ara ens hem trobat amb una situació totalment diferent. De mitjana, la gent fa un mes o un mes i mig que viuen aquí.

—Quina és la seva feina?

—Estic amb l’equip espanyol i ens ocupem d’implementar un programa sanitari per tal de registrar els pacients i organitzar com s’ha d’obrir la clínica per atendre’ls.

—Com és la vida en un camp de refugiats? Els mitjans ens emeten una idea de caos continu.

—Els camps no són un caos, estan organitzats. El problema és que són uns camps relativament nous i, de mica en mica, s’hi van implementant els serveis. Els camps que ha obert el govern grec ofereix en els serveis mínims, però també depèn de les tasques que hagi adquirit l’exèrcit o altres entitats nacionals. La vida, però, no hi és gens fàcil.

—Com ho viuen els afectats, hi ha por?

—La gent que hi està fa molt temps que viatja de país en país, arriscant la seva vida per fugir d’un país en guerra. No parlaria de por sinó de desconcert i molt de cansament.

—Pregunta tòpica, com són les persones refugiades?

—Com som els catalans. Hi ha de tot. Pots trobar persones que parlen quatre idiomes i tenen dues llicenciatures o gent que és pagesa i que només parla kurd. Ser refugiat no vol dir res, no et defineix com a persona. Només diu que has hagut de marxar de casa. Tots nosaltres podríem ser, algun dia, refugiats. En aquest camp de Ritsona hi ha moltes famílies, amb grans i joves.

—Quina és la relació que teniu amb els refugiats?

—L’idioma en aquesta operació humanitària sempre ha estat un repte perquè hi ha gent que parla llengües molt diferents. Tot i això, encara que estigui treballant tinc una relació de tu a tu com la que puc tenir amb qualsevol persona. Ara bé, hem de ser conscients que la història que porten a l’esquena no ens la podríem arribar a imaginar mai.

—Hi ha alguna història que l’hi hagi fet posar més els pèls de punta que una altra?

—Totes. Són persones que ho han perdut tot, però que també han tingut la sort de sobreviure al viatge. Cadascuna de les seves històries és particular. Et pots trobar des d’un nen que et pregunta, amb moltes ganes, si estàs construint una escola i li has de dir que no, que és un centre de salut. O veure famílies totalment separades. Calculen que, des del gener, el 40% de la població siriana té familiars escampats per Europa.

—Qui viu pitjor la situació, els petits o els grans?

—A diferència de les illes, aquí tenen molt més temps per reflexionar i pensar en la situació que estan vivint. Així, crec que tot i la situació que han patit, els infants són els que ho viuen millor. Tenen una gran capacitat de resistència perquè no són del tot conscients del que viuen. Per contra, veus que les persones grans estan més afectades perquè es pregunten fins quan els seus fills i néts hauran de viure d’aquesta manera. Ara bé, també crec que són com roques, persones amb una gran capacitat de superació que s’impliquen en tot allò que poden.

—Perquè ha vingut aquí? Què la mou?

—D’entrada, perquè és la feina que he escollit i perquè crec que sóc vàlida per contribuir d’aquesta manera. Crec que les persones hauríem d’estar al capdavant de les reflexions polítiques i humanes. S’han de respectar els drets de tothom i em dedico a això per una qüestió de justícia.

—El futur d’aquests refugiats?

—De moment, esperar per saber quan seran reubicats als països europeus de la mà d’ACNUR. Aquestes persones van arribar abans de l’entrada en vigor del tractat entre la UE i Turquia per frenar-los. Es calcula que a Grècia hi ha 50.000 persones refugiades que no poden sortir des de fa un més. Tampoc hem d’oblidar que a tot el món hi ha 80 milions de persones refugiades o desplaçades i és responsabilitat de tots.