«A la segona temporada tots tenim molts canvis, i això crec que agradarà al públic»

Tal és el fenomen de Merlí que algunes adolescents es posen a plorar quan veuen a la Júlia Creus en persona, i la segueixen fins a casa. Per arribar aquí, aquesta jove tarragonina ha hagut de treballar molt: estudiava interpretació a Barcelona als matins, i a les tardes havia de baixar de pressa i corrents cap a Tarragona, per no faltar a les classes de Batxillerat.

Segona temporada de Merlí

Quan comencen a rodar la segona temporada de Merlí?

El dos de maig. Ens van entregar els guions fa dues setmanes i estem en la fase de treballar els personatges, les seqüencies... Una mica pensar cap a on van les trames i construir com serà el personatge en aquesta nova temporada.

La Mònica de Villamore, el seu personatge, serà diferent?

Sí, serà diferent. Tots pràcticament tenim molts canvis i això crec que agradarà al públic. No serà més del mateix, aniran entrant coses noves que probablement no t’esperaves i crec que poden donar molta vida.

Pot avançar alguna cosa pels lectors de Diari Més?

Lògicament no! (riu). Però sí que es pot dir que s’incorpora una actriu amb un nou personatge, que ja està treballant amb nosaltres. Crec que és la màgia, que es creïn relacions noves. A la primera temporada hi ha hagut moltes històries molt boniques, i que algunes ja estan acabades en aquest aspecte. Però hi ha moltes altres fronteres o portes per obrir, que crec que donaran molt de joc.

A la sèrie té vostè un trio amorós molt complicat. Com seguirà?

La Mònica ho viu com un conflicte. Això ho hem vist al final de la primera temporada: es decideix pel Joan, aposta per intentar-ho amb ell, però sí que és cert que ella ja li diu que té un cert interés, i una certa atracció pel Gerard... Són personatges que entre ells, són completament oposats. El Gerard és molt alegre, molt esbojarrat, i no se'n calla una, en canvi el Joan, almenys fins ara, havia sigut molt callat, i tot el que li passava, ho vivia per dintre, li costava expressar-ho. Però a vegades passa! No ens ha passat en la nostra vida, que a vegades hem tingut parelles que no tenen a veure res l'un amb l'altre, però que t'han agradat? Doncs ella s'ha trobat que aquestes dues persones han coincidit en el moment... Veurem què passa, però de moment ella ja va fer una elecció.

El salt a laSexta

Arriben a laSexta, una cadena nacional. Quines expectatives tenen, creuen que poden mantenir el nivell d'èxit assolit a Catalunya?

No en tinc ni idea, és molt complicat, perquè per començar els dos primers capítols coincidiran amb els dos últims de la sèrie “El Príncipe” (Telecinco), i això ja ens retallarà un percentatge d'audiència important, perquè “El Príncipe” és una sèrie que és líder, amb el seu grup de seguidors. Així que lògicament, els dos primers dies d'emissió seran basant durs. Probablement hi haurà molts catalans que s'ho miraran per casualitat i molts fans que voldran reviure la sèrie... M'agradaria que funciones, perquè penso que és una sèrie que té moltes coses a ensenyar: no són només les relacions, no és només sexe, no és només adolescència... Està molt més omplert. Té cultura, té filosofia i coses que potser els adolescents d'avui en dia han deixat una mica de banda, o que no hi pensen tant, perquè estan encaparrats amb internet o amb la seva vida de cara a l'exterior. Potser aquesta sèrie et fa pensar una miqueta cara endins: el que et passa a tu mateix, com t'identifiques, com et relaciones amb els altres... Tracta molts temes, com ara les inseguretats físiques de la Tania (personatge de la sèrie); tracta també d'una persona que no sap si l'atrauen els homes o les dones, i finalment, quan se'n dóna compte, el que li costa és treure-ho i dir-ho; també de les relacions amb els pares... Parla de tantes coses! Jo penso que Merlí aporta molt més del que podríem haver vist fins ara en l'àmbit nacional, com podria haver sigut un “Física o química” (Antena 3), o un “Al salir de clase” (Telecinco), que potser se centraven més en les històries dels alumnes, o coses en les quals potser a Merlí no s'ha explotat tant. I crec que això és positiu.

El doblatge en castellà l'han fet els mateixos actors?

Tots no, alguns sí. Jo sí que he doblat a la Mònica en castellà però crec que he sigut l'única noia, almenys del repartiment dels Peripatètics (el grup de joves). De nois crec que ho han fet el Pau Poch, que fa d'Ivan; el Marcos Franz, que fa de Gerard; el Carlos Cuevas que fa de Pol també, o el David Solans que fa de Bruno. Ens van fer algunes proves de dicció i d'habilitat, i van decidir des de la productora qui podia fer-ho i qui no.

Havia fet algun cop un doblatge?

No, jo havia fet formació vocal, tècniques de veu i impostació, però no un curs de doblatge... Ha sigut el primer cop i m'ho he passat molt bé!

El resultat final del doblatge en castellà és bo?

Jo crec que sí. Sí que és cert que es notarà la diferència per aquells que hagin vist la sèrie en català, perquè és clar, t'has acostumat ja a la veu dels personatges i a un llenguatge, i vulguis o no, doncs canvia. I a més a més, si canvia la veu dels personatges de la Tania i el del Joan (els dos actors d’aquests papers no han doblat la seva veu), doncs els espectadors que ho hagin vist potser els hi agafen esgarrifances... D'acord. Llavors els hi recordo a aquestes persones, que a la televisió hi ha un botó en què es pot canviar el llenguatge, i posar la versió original i en el cas que siguin castellans i no els hi agradi el doblatge, poden posar la versió original amb subtítols.

Els inicis i el dia a dia a la sèrie

Què va pensar de la sèrie en la primera prova de càsting?

Jo vaig fer el càsting dos anys abans de començar a gravar la primera temporada. És a dir, vam fer el càsting, i suposo que per motius de la cadena o de pressupostos, es va quedar molt de temps encallat i no acabava de sortir. Jo al principi, no sabia de què anava, només sabia el títol, i m'havien preguntat per les meves habilitats, perquè volien explotar molt tot allò que l'actor pogués oferir. Així que jo pensava, sentint el títol, que podia ser com una sèrie de ciència-ficció! Després amb el primer text ja veus que no, que estàs parlant d'un llenguatge normal.

Com va viure la fase de construcció de la sèrie?

Amb l'Hèctor Lozano, el guionista, es va crear un petit grup, amb els actors. Vam començar a fer una mica de debat sobre què en pensàvem de cada capítol escrit, què opinàvem de cada filòsof al qual estava dedicat cada capítol, i així entre tots, doncs enriquir una mica les trames amb el que opinen els alumnes de la ficció. També està basat en el que opinen els actors reals.

El creador els va permetre ficar una mica de vostès mateixos a la sèrie?

No una mica no, molt! És un producte que per això crec que ha funcionat com ha acabat funcionant. Per començar, normalment, els guions no són només d'un guionista, i Merlí, en canvi, és una creació única de l'Hèctor. En ser una única persona la que pensava i creava, ell es va unir molt a nosaltres a l'hora d'agafar expressions que diuen els nois avui en dia, la manera de relacionar-nos, la forma de saludar-nos o expressions tan ximples com “vamos toro”, que diu el Carlos Cuevas, el Pol a la sèrie. Poden dir que si som mal parlats... però és que avui en dia són mal parlats! Hem perdut els tabús. Com no han de ser mal parlats, si es miren “Mujeres y hombres y viceversa”! Les coses com són.

Als making-of es pot veure molt bon ambient entre tots els actors. S'ha creat un vincle d'amistat?

Som amics, jo considero que sí! Els rodatges en general, fan un vincle de família, perquè són moltes hores, i treballem amb els sentiments i les emocions, i si jo he de treballar amb un company, i aquest li ha passat alguna cosa en la seva vida privada i no està bé, jo probablement notaré que aquell dia estan passant coses, i probablement jo li pregunti: què et passa? Així que és molt més senzill que connectis i comparteixis coses més personals amb els companys de professió. També som d'edats molts similars, dos anys amunt, dos avall.

Parlant de l'estat d'ànim. Com afronta vostè una jornada maratoniana de gravació, un dia que no es troba gaire bé? Afecta en la interpretació?

En el meu cas, particularment, com que m'agrada molt la meva feina, m'ajuda a distreure'm del que em pugui passar a fora. Quan estic a escena tinc molta facilitat per desconnectar de tot i jugar, que és el que pràcticament fem. Però sí que és cert, que per exemple, en teatre, quan feia "Boig per tu, el musical" sí que potser passava més. Era una funció molt enèrgica, tot cap en fora, i si no estàs bé, normalment a la veu se't nota. Una cosa és que hagis de parlar i l'altre que hagis de cantar.

Altres projectes professionals

L'han seleccionat com a jurat en la nova edició del festival de cinema de Roda de Berà, FIC-CAT, d'aquest juny. Com s'està preparant per avaluar els films?

Em va encantar que m'ho diguessin. No busco res en concret, busco deixar-me sorprendre per les propostes d'aquests directors i actors.

En aquests últims temps no ha parat de treballar en diferents projectes.

Vaig escriure i protagonitzar un curtmetratge que es diu “A Look to the Past”, que vaig gravar i editar en 48 hores per un festival dels Estats Units. El vaig presentar aquest any, perquè l'any passat vaig guanyar el premi a la millor actriu, allí a Los Ángeles, i bé feia temps que tenia idees de coses que volia fer amb productors d'allí, amb els que ara estic treballant, perquè ara fem una peli. Es diu “Gates of Hades”, és una producció de Los Ángeles que rodem a Grècia.

El salt internacional?

Bé això no és fer el salt... (riu). És el meu primer projecte de fora. S'ha de veure com queda la pel·lícula, quina sortida té, quina és l'acollida... Encara estem en la preproducció, començarem a rodar suposo, a finals d'agost o setembre. No tenim data tancada encara.

S'imaginava fa cinc anys, arribar a rodar a l'estranger i que la gent li demanés fotografies i autògrafs?

Jo recordo cinc anys enrere, quan em vaig apuntar a la primera escola de cinema, estar dinant amb el meu pare al bar “7 de julio” del passeig de Sant Joan de Barcelona, i fer un contracte una mica estil Messi (riu), on jo prometia viure de la meva professió, perquè ells em pagaven la formació, els trens...

Al principi, es passava el dia viatjant entre Tarragona i Barcelona. Expliqui-ho.

Jo estudiava simultàniament. Quan acaba els meus estudis d'ESO a les Teresianes, a les quatre i poc de la tarda, agafava el tren cap a Barcelona, estudiava interpretació, i tornava cap aquí. Així ho feia durant la setmana. Llavors al Batxillerat vaig canviar l'ordre de les coses: feia el Batxillerat nocturn al Martí Franquès, i durant el dia estudiava a Barcelona.

Com duu el seu entorn de tota la vida que vostè s'hagi convertit en un rostre públic?

Per les persones que han viscut tot el procés amb mi, jo crec que el que estigui fent Merlí, és el de menys. Els hi fa gràcia que quan estàs prenent alguna cosa, que algú vingui i et demani una foto. Però jo per ells no he canviat en absolut. És una mica fum tot plegat... Als Estats Units sí que pots lligar la fama amb un cert estatus: tens diners, tens una vida diferent... Però aquí en realitat, que tinguis més followers (seguidors) a Instagram, o la gent et demani selfies pel carrer, tampoc et varia res en especial. És a dir, és una cosa que quan no ho tens doncs penses: ostres que bé. I després en realitat és més dolent que bo, perquè la intimitat no la tens. Em segueixen fins al portal de casa molts cops, i si et ve un que està una mica “titu-tiu” i un dia et diu qualsevol ximpleria, que d'aquests ja me n'he trobat més d'un, doncs t'ho menges amb patates

¿La segueixen fins a casa?

No sóc l'única, a més d'un de Merlí, perquè molts vivim per la zona de Gràcia... A vegades vaig a comprar, o surto del metro i hi ha un grupet, normalment sempre són noies, d'uns 16 anys i veus que et van seguint tota l'estona fins al portal de casa...