La fuga de cervells redueix el finançament europeu en recerca

Obtenir diners per a la recerca està determinat, per sobre d’altre aspectes, per la manera com els governs se les maneguen per retenir els seus propis científics i per atreure investigadors de fora. Dos investigadors del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV, Manlio de Domenico i Àlex Arenas, han analitzat els indicadors europeus de mobilitat dels investigadors del 2007 al 2014 per poder determinar la capacitat d’atracció de científics de fora d’aquests països i, de la mateixa manera, la seva capacitat d’evitar la fuga de talent. Han comprovat que, com més alts són aquests valors d’atracció i de retenció, més altes són les possibilitats dels països d’assegurar el finançament europeu de la recerca.

Els països més atractius per als investigadors forans són Suïssa i el Regne Unit, mentre que Israel i el Regne Unit són els qui tenen la retenció de talent més alta. Els investigadors posen en relleu el cas d’Itàlia, que en set anys de finançament ha perdut molts científics i no ha estat capaç d’atreure talent estranger, al contrari del que ha passat amb Suïssa, el Regne Unit, Suècia, Noruega, Àustria, França i Espanya, per esmentar els més destacats. Un altre cas rellevant és el d’Israel, classificat al mig de la taula en atracció d’investigadors estrangers però, en canvi, posicionat en primer lloc pel que fa a la retenció de talent, la qual cosa significa que no és gaire atractiu per als investigadors de fora però és qui millor té cura dels investigadors del país per evitar la fuga de talent. El Regne Unit, Suècia i França segueixen també aquesta mateixa tendència.

En global, el Regne Unit i Suècia són els països que obtenen les millors puntuacions en els dos sentits, mentre que Itàlia és l’estat amb menys puntuació tant en retenció com en captació. Els investigadors conclouen que es produeix l’efecte «el ric genera riquesa»en els països que tenen una alta puntuació en atracció i retenció de talent, que també disposen d’un alt producte interior brut per càpita i tendeixen a invertir més en recerca i desenvolupament que la resta. Això vol dir que poden atreure i retenir els millors investigadors proporcionant-los salaris competitius i un futur garantit en la investigació.

En el seu anàlisi han comparat l’índex de captació, de retenció de talent i la inversió del producte interior brut en recerca, en relació amb l’èxit en captació de recursos del setè programa marc. L’anàlisi quantitativa revela que la inversió d’un país en R+D és tan crucial com la capacitat dels governs d’atraure els científics des de l’estranger, per exemple amb salaris competitius, i de mantenir el talent del país, proporcionant mecanismes que garanteixin el futur de la investigació.