Qué és la Font dels Lleons?

La Font dels Lleons són considerades com una de les restes romanes més importants de les localitzades a Tarragona. Malgrat no ser una part del patrimoni de Tàrraco desconeguda per la comunitat científica i les administracions, sí que es tracta d'unes restes 'amagades' als ciutadans a causa de la seva ubicació. La localització de les restes va impedir que s'hi fessin aparcaments soterrats, però no immobles a sobre.

Ara les restes de les Fonts dels Lleons han tornat a l'actualitat per la polèmica generada per la CUP, que acusa a l'Ajuntament de malvendre uns terrenys amb els quals vol permutar els solars que actualment ocupen les restes.

En aquest cas recollim informació, procedent del MNAT, i que posa en situació allò que es va trobar en aquest jaciment arqueològic tan important:

La font romana localitzada l’any 2000 en una de les cantonades de la cruïlla dels carrers de Pere Martell i d’Eivissa (antic camí de la Fonteta), constitueix un dels exemples més interessants per il·lustrar el consum d’aigua a l’antiga Tàrraco,. Aquest brollador natural, proper al vell poblat ibèric, va ser monumentalitzat en època romana esdevenint un dels principals punts d’aiguada de l’extrem occidental del suburbi portuari de la ciutat.

Com a conseqüència del seu caràcter públic i utilitari, la font patirà un intens procés de transformació en els gairebé 800/900 anys que van des de la seva construcció, en època republicana, fins al seu abandonament definitiu, a les darreries de l’antiguitat tardana. Una transformació que no és aliena a l’evolució urbanística del suburbi portuari i, en definitiva, de la ciutat romana i visigoda.

Inicialment (segles II-I aC) es tractaria d’una font amb pòrtic, seguint models hel·lenístics, que, més tard (segle I dC), passà a convertir-se en una font tancada, amb l’aigua regulada a través de brolladors esculpits en forma de lleons ajaguts. A finals del segle III dC, la coberta de la font cau sobre el paviment impedint el funcionament de l’únic brollador en ús. Els altres dos ja havien deixat de rajar més d’un segle abans. Desproveït de coberta, s’accedeix a l’aigua des de la part de dalt dels murs que delimiten la font. L’obturació de les vies de circulació de l’aigua creà un ambient humit que va permetre la conservació de la matèria orgànica: bigues i taulers de fusta de la coberta, espines d’esbarzers, nous, pinyols de préssec i d’oliva, i un llarg etcètera.

Des d’aquest moment i fins a les acaballes del l’antiguitat tardana, la font esdevé una bassa cada cop menys profunda per la progressiva acumulació de sorres, fang i fragments de les petites àmfores trencades durant el procés d’extracció de l’aigua, primer amb l’ajut de cordes i després directament.

Les fonts públiques son en la ciutat romana el mitjà de distribució de l’aigua més comú. Al seu voltant es formava un ambient molt particular on els venedors d’aigua (aquarii) coincidien amb les dones que anaven a proveir-se d’aigua o a rentar la roba i els aliments. Tampoc era estranya la presència d’animals abeurant o nens banyant-se, activitats totes elles perseguides per la legislació pel perill que podien representar per la salubritat de les aigües.