«Tenen una fixació amb el menjar picant, però al final t'hi acostumes»

—Quina va ser la seva primera impressió?

—En primer lloc vaig trobar curiosa la fixació que tenen amb el menjar picant. D’entrada em pensava que li treia tot el gust, però, amb el temps, m’hi he anat acostumant. M’agrada sentir com el picant baixa per l’esòfag.

—Va ser molt sorprenent el canvi?

—Tenint en compte els estereotips europeus davant una persona musulmana, esperava la mateixa reacció a la inversa: desconfiança, evasió i certa discriminació. Però va ser tot el contrari: la bondat i la simpatia cap a l’estranger era exuberant. Els europeus som els racistes.

—Quines són les principals diferències?

—El menjar acostuma a ser picant i l’arròs és la base de molts àpats. Viuen molt la religió, resen cinc cops al dia. Tinc una mesquita al costat de casa, l’imam de la qual em fa de despertador cada dia a les 6 del matí. Si tanques els ulls, sembla que estiguis a un concert de Farruquito.

—Quins són els indrets més característics?

—És el paradís del busseig, de les illes amb platges de sorra blanca i agües cristal·lines. Per mi, aquest és l’atractiu principal. Fa poc vaig descobrir que aquí hi pots trobar la selva més antiga del món, Taman Negara, amb més de 130 milions d’anys. També pots visitar tribus indígenes, conèixer els seus costums, la història i les tradicions, és una gran experiència. Dormir a la selva i deixar-te endur pels sorolls nocturns és genial. Per altra banda, els agrada molt organitzar esdeveniments de motocicletes. Gairebé cada cap de setmana hi ha organitzada una bike week a alguna ciutat a prop de la frontera entre Tailàndia i Malàisia.

—Com s’està vivint la crisi?

—En el nostre sector la crisi econòmica que pateix Malàisia s’ha fet notar molt. Per sort, hem començat a exportar a Tailàndia i Vietnam, i podem mantenir el volum de producció i no han calgut retallades significatives.

—Algun fet curiós?

—Durant la primera setmana a Malàsia, vaig anar a visitar a un conegut a l’illa de Penang. Ens dirigíem al nucli antic i anàvem tots dos amb moto, jo el seguia. En una intersecció amb semàfor en vermell, ell (com la resta de motos) va continuar. Atès que no hi havia perill, jo també vaig passar, per no quedar-me enrere i perdre’m. Curiosament, la policia només va actuar d’ofici en veure que dos extrangers se saltaven el semàfor. Ens van portar a un lloc discret i amablement ens van informar que havíem de pagar 300 ringitts cadascú, uns 70 euros. La història va acabar-se donant-los-hi un tomb amb moto i van quedar ben contents. Sempre s’ha de portar diners en metàl·lic als països del segon i tercer món i cal ser conscient que la policia estarà sempre esperant que cometis una infracció per demanar-te diners. De vegades, em segueixen policies només esperant que cometi alguna infracció.

—Quin costum s’emportaria?

—M’encanten les taules amb centre giratori, pots apropar-teel menjar de les safates sense haver de molestar ningú. També m’agrada que, a Malàisia, les motos estiguin exemptes de pagar peatges a l’autopista.

—Què és el que més troba a faltar?

—Als tarragonins ens encanta la mar. Petar la xerrada, amb les espectaculars vistes del Mediterrani, l’olor a salnitre, el contacte amb la sorra, el bon menjar… Són moments que no tenen preu.