«M'enduria l'amabilitat i el respecte amb què et tracten»

Les ganes de viatjar a l’estranger i canviar una mica d’aires, van dur a la reusenca Anna de Manuel a viatjar fins a Irlanda. Fa més de set mesos que viu a la localitat de Prosperous i treballa com a au pair.

—Com va ser la seva primera impressió?

—En arribar, el que més em va sorprendre va ser com d’oberta i xerraire és la gent. Tot i que nosaltres tenim fama de cridaners, aquí no es queden curts. El silenci és una cosa incòmoda per a ells. Per exemple, si vas pel carrer i et creues amb algú, vagi amb cotxe o caminant, sempre et saluden. Una altra cosa que m’ha sorprès són les zones residencials. Les cases i les portes de les entrades al jardí estan obertes. A més, en els espais verds que tenen al voltant de les cases pots trobar-t’hi porteries per jugar a futbol i els veïns els hi poden deixar als nens joguines per jugar-hi i estar tranquils que al final del dia les joguines els les tornaran.

—Quines són les principals diferències?

—Sobretot, els hàbits alimentaris i els horaris. Aquí gairebé no es dina, com a molt, un sandvitx i, a les sis de la tarda, se sopa. Una altra gran diferència és el clima. Gairebé cada dia està ennuvolat i és molt probable que plogui cinc dels set dies de la setmana. Els dies que surt el sol és un regal, com si fos estiu. Tot i això, en només un moment pot canviar el temps i passar de sol a pluja, pedra o a la inversa.

—Els indrets més destacats?

—El poble on visc és Prosperous, a 40 minuts en cotxe de la capital, Dublín. Com la majoria de pobles d’Irlanda, els quals tots s’assemblen, comparteixen una mateixa estructura. El poble només té quatre establiments essencials per poder viure. Un pub, dos supermercats, l’església, l’escola i poc més. Ara bé, Dublín té molts indrets d’interès turístic com Temple Bar, St Stephen’s Green, O’Connel Street, Grafton Street o l’estàtua de Molly Mallone, entre altres.

—Quin costum s’emportaria?

—El que m’emportaria d’aquí és l’amabilitat i el respecte amb el qual et tracten les persones. El simple fet que, quan baixes d’un autobús, tothom diu al conductor adéu i gràcies et fa veure com de respectuosos són.

—Què és el que més troba a faltar?

—El que més trobo a faltar és la família, els amics, sobretot en dates assenyalades, i també alguns hàbits que aquí no puc fer.

—Li ha passat algun fet curiós?

—Bé, més que un fet curiós, en els darrers mesos ha sorgit una notícia relacionada amb la gent que treballa d’au pair i està tenint conseqüències. Una família ha hagut d’indemnitzar a una au pair pels tractes que havia rebut. Arran d’això, hi ha moltes famílies que han decidit acomiadar a les seves au pair, ja que tenen por que, quan aquests nois i noies tornin, els denunciïn. Tot això ha estat causat pel fet que a Irlanda és l’únic país en el qual no tenen definit per llei què és un o una au pair, i d’aquí tot l’enrenou. I és que ara hi ha gent que el que volen és que se’ls hi pagui el salari mínim que és el que tocaria, però si se’ls hi pagués això aquestes persones ja no estarien fent un intercanvi domèstic, sinó que serien empleats amb la qual cosa haurien de pagar el lloguer de l’habitació i el menjar.