Mateo: «La reivindicació segueix sent la mateixa: l'Escola Pública»

La primera vegada que es va poder votar a Espanya no va ser per escollir president del Govern, el 1977, sinó per escollir els delegats sindicals d’Ensenyament, de l’1 al 5 de juny de 1976. A Tarragona van votar prop d’un miler de professors d’EGB, dels 1200 en plantilla, que van dipositar la seva confiança en Jesús Mateo, de la Coordinadora, convertint-lo en el primer delegat a Tarragona. En total es van escollir 37 representants provincials de la Coordinadora, el sindicat més revolucionari d’Ensenyament. Enguany, doncs, es compleixen els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques a Espanya i per celebrar-ho, l’actual sindicat d’Ensenyament, l’USTEC, va reunir a Tarragona a bona part dels primers representants de cada província.

«Fa 40 anys el moviment sindical era pràcticament clandestí, un cop vam fer eleccions ens van legalitzar, però no va millorar el tracte amb el Govern. Vam fer prop de 20 vagues en un any, i eren unes vagues salvatges», explica Mateo. De fet, les vagues d’Ensenyament eren contínues i molt llargues, arribant a tancar les escoles durant un mes sencer, i amb un seguiment per part del professorat molt majoritari.

Segons Mateo, les demandes del sindicat partien de l’escola franquista, així que ho tenien tot per construir: «Reivindicàvem el salari digne, però teníem un vessant molt social. Volíem una escola laica, democràtica, catalana, pública i al servei de la classe obrera». De fet, Mateo assegura que les reivindicacions poden haver canviat, emmotllant-se en l’actualitat, però l’arrel és la mateixa, «l’escola pública, que els diners públics no se’n puguin anar a les concertades ni privades».

Mateo, però, considera que ja no es pot lluitar de la mateixa manera, perquè els sindicats han canviat i fan «més tasques administratives, encara que sigui trist, que de lluita i reivindicació». Segons el sindicalista, «els moviments sindicals són criticats justament per això» i que, tot i que la USTEC segueix «estant en peu de guerra», la gran majoria «se senten massa còmodes amb el Govern».

Un altre element distintiu entre la lluita de fa quaranta anys, en una Espanya postdictatorial, i l’actual, és que «nosaltres plantejàvem una vaga que podia durar un mes, i teníem el suport dels pares. Ens reuníem amb ells per explicar-los-hi perquè fèiem vaga i entenien que era el millor per l’educació dels seus fills». Així, Mateo considera que els col·lectius que es declaren en vaga, no tenen el suport de la societat necessari, «perquè és incòmode que algú faci vaga, però sembla que ens hem oblidat que és imprescindible, és la gran arma del treballador». El sindicalista explica que hi ha «molt conformisme, i també molta por. En el seu moment vam fer dimitir el ministre d’Ensenyament, vam aconseguir beques de menjador, transport escolar... I ho vam aconseguir fent vaga, amb una policia franquista encara, molt violenta, ens apallissaven».

El sindicat actual, USTEC, a finals dels 90 va participar de la fundació de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), per tal d’expandir les seves branques i així acollir altres col·lectius de professionals, sobretot de la sanitat.