«Crec que toquem força millor que fa 30 anys»

Els llegendaris Hombres G, la banda sonora dels 80 per a molts, arriben demà a la nit a la Tàrraco Arena Plaça 30 anys després de l’últim i accidentat concert a la ciutat.

—Després d’un concert cancel·lat per la pluja fa 30 anys, per fi tornen a Tarragona.

—(riu) Va ser l’any 86 o 87. Hem suspès pocs concerts en la nostra carrera i crec que aquest va ser el primer. Va caure una tromba d’aigua impressionant i era impossible, i no ho podíem canviar de dia perquè just marxàvem a Amèrica. Hem ajornat l’actuació 30 anys. Complim, tot i que hem trigat! Ens han explicat una història que ens ha agradat: quan es va cancel·lar hi havia l’opció de tornar al públic els diners o canviar l’entrada per la propera actuació. Doncs hi ha dues noies que han guardat durant 30 anys l’entrada, esperant! D’això se n’hi diu esperança. Les hem convidat a venir, tot i que ara viuen a Londres, però vindran especialment. Ara ja estan casades i tenen fills, però en aquell moment tenien 15 o 16 anys.

—Què tenen entre mans per sorprendre el públic tarragoní?

—Doncs volem complir amb la promesa de què tornaríem. Ho donarem tota a sobre de l’escenari. Cada lloc és especial per a nosaltres. Acostumem a canviar part del repertori de concert en concert. Seran dues hores on farem un repàs a més de 25 cançons. La gent que ens ha vist abans ja sap que s’ho passarà bé al nostre concert.

—Què ha canviat d’aquells Hombres G de mitjans dels 80 respecte als d’ara?

—Crec que toquem força millor que fa 30 anys i tenim molt més repertori, en aquell moment només teníem 2 discos, ara en tenim 12 o 13!

—Tants anys i els seus temes continuen sonant. Quin és el secret?

—No sé quin és el secret, nosaltres sempre hem fet el que ens agrada. A l’hora d’enregistrar no estem pendents dels elements o els ritmes que estiguin de moda. Ens sorprèn la força d’una cançó, que, quan les graves, no t’esperes que pugui estar tants anys vigent com ens ha succeït.

—Vostès van tocar per primera vega a la mítica sala Rock-Ola de Madrid, com ho recorden?

—Ho recordem amb molta tendresa. Tenim molta sort d’haver-ho pogut viure, o més ben dit de sobreviure. Jo era jovenet, tenia 16 o 17 anys i era tot molt divertit. Allí hi havia actuacions cada dia i, quan ens van passar dels dimarts als divendres a la nit, després del nostre primer single, ens creiem estrelles del rock!

—Respongui’m un dubte: què n’ha sigut de Las Chicas Cocodrilo, què deuen estar fent ara?

—Jo crec que estan bé. Han tingut fills i alguns d’aquests també ens segueixen. Als nostres concerts ve molta gent jove, això vol dir que el grup està viu. Afortunadament hem arribat a diverses generacions.

—Per acabar, després de tants anys, que senten abans de sortir a l’escenari?

—No ens posem nerviosos, realment estem tranquils, tot i que dos minuts abans de sortir ens posem una mica en tensió. L’únic que ens pot posar nerviosos és que no ens funcioni la guitarra o algun instrument. Als concerts no et canses, sues, gaudeixes, t’ho passes bé... Ets feliç.