«Pràcticament no hi ha bars, la vida social es fa a casa»

Allò que va començar com un viatge per retrobar-se amb el seu pare va convertir-se en un canvi de rumb de vida. El cambrilenc Ivan Cordones, de 36 anys, fa més de quatre anys que viu a Cajamarca, Perú, i és gerent de la seva pròpia empresa de promoció immobiliària.

—Com va ser la seva primera impressió?

—Va ser sorprenent veure com, a la regió més pobra del Perú, hi podien conviure gent amb gran desigualtat econòmica i social. Es fa estrany veure dones grans descalces venent quatre tomàquets a terra, a qualsevol cantonada del carrer, i que just pel mateix carrer estigui passant una camioneta tot terreny d’últim model. A la vegada, sorprèn veure el caliu i l’amabilitat de tothom. Veus com gent que no té gairebé res és molt més feliç que la majoria de nosaltres.

—Quines són les principals diferències?

—Viure a Cajamarca suposa viure a 2.700 metres sobre el nivell del mar, en una ciutat que possiblement s’assemblaria a una ciutat d’Extremadura del 1900. No cal ser mil·lionari per viure amb dues o tres dones que treballin a casa. És el cas de les famílies mitjanes benestants. Normalment, una dona s’ocupa de preparar el menjar, una altra de la neteja i una tercera cuida als nens petits.

—Els indrets més destacats?

—Aquí el concepte de turisme és diferent del de Cambrils, no està explotat ni una petita part de com ho està allà. Cajamarca és la ciutat on Pizarro va capturar i assassinar al líder Inca Atahualpa perquè no li van donar l’or que volia. Pots veure la presó on el van tancar, esglésies típiques de l’època colonial i els banys de l’Inca. No us podeu perdre el cebiche, el cui o el porc fet a la caixa xinesa. Pràcticament no hi ha bars ni pubs i la vida social es fa a les cases. Si teniu ganes de gresca, els carnavals valen molt la pena. Has d’estar disposat a mullar-te, pintar-te i emborratxar-te molt. Aquí no es pren beguda si no és per emborratxar-se.

—Li ha passat algun fet curiós?

—M’he casat i he tingut una filla preciosa. L’anècdota més sorprenent que he viscut va ser veure una manifestació de la comunitat camperola en contra dels projectes miners. Ho feien amb garrots i matxets a la mà, obligant a tancar tots els comerços. La ciutat va estar literalment assetjada durant 15 dies, ja que van tallar totes les carreteres d’accés. És una ciutat amb 300.000 habitants i començava a ser difícil comprar els aliments més imprescindibles. Finalment, es va declarar l’Estat d’emergència i van dispersar les manifestacions amb trets d’escopeta a l’aire. A una ciutat veïna hi va haver morts, va ser molt impactant viure-ho d’aprop.

—S’hi pot trobar feina?

—Depèn del tipus de feina que es vulgui tenir. Els sous són molt més baixos que a Espanya, excepte els càrrecs alts que acostumen a estar ben remunerats a les empreses internacionals. Ara bé, en un país on hi ha tanta pobresa és molt difícil que hi hagi atur, ja que sempre existeix com a últim recurs agafar una mototaxi o un carretó i vendre fruita pel carrer, cosa que a Espanya no està permès.

—Quin costum s’emportaria?

—El fet de relacionar-se i fer molta més vida social a les cases.