«Un bon rescat és aquell en què tots els que hi van tornen i amb algú més»

—Quina és la seva feina?

—En el nostre món, el més important són les persones, salvar vides es prioritza. En segon lloc, hi ha la protecció de la vida al mar i lluitar contra la contaminació. Si veieu Galícia, llueix bé després de deu anys de la catàstrofe del Prestige, però una vida perduda no es recupera. La majoria de serveis que duem a terme són amb embarcacions d’esbarjo.

Ara bé un accident amb una nau mercant acostuma a ser més greu que la d’una pesquera.

—En quin moment actuen?

—El mar no té fronteres i, per tant, nosaltres tampoc. Això són mitjans que té l’Estat per salvar a la gent, ja sigui a València, Bilbao o Tarragona. Una vegada ens avisen activem els nostres recursos.

—Amb l’auge de les activitats de platja, quin és el rescat més curiós que han dut a terme?

—Més que curiós, diria que hi ha molta gent que deixa el sentit comú a casa quan se’n van a la mar o a la platja. Una de les sortides més comunes és la d’anar a rescatar a una persona que ha anat nedant fins a la boia groga i que després no pot tornar perquè està cansada. També ens trobem amb casos en què un matalàs inflable s’emporta un nen o una persona mar endins. Si els pares veuen que el vent bufa salvatgement no haurien de posar-se a l’aigua amb un matalàs o una roda i, encara menys, els infants. Enguany, a principis d’estiu, hi va haver un home que feia pàdel surf i, amb els vint minuts que va tardar la llanxa a buscar-lo, va marxar gairebé 4 milles. Una cosa són els pescadors i els mariners mercants, que surten a la mar a treballar, però demanem a la gent, que va a passar-ho bé, que tingui cap.

—Quin ha estat el salvament més dur?

—Les emergències més dures són aquelles en què mor gent, perquè fas tot el possible i potser ni trobes al desaparegut. Un bon salvament és aquell en què tots els que hi van tornen i si tornen amb algú més, millor. Recordo que, quan treballava a les Canàries, fa més de deu anys, tot era molt més dur, ja que no teníem tants mitjans com ara i, de vegades, havies de decidir on anaves i on no. Fa deu anys que estic a Tarragona.

—Què es necessita per dedicar-se a aquesta professió?

—Vocació. Estudis en nàutica i, sobretot, vocació per ajudar a les persones. Penseu que tenim gent que cada dia arrisca la seva vida per llançar-se al mar i quan aconsegueixes salvar vides és molt gratificant, però quan no és així, és molt dur.

—En clau mediambiental, les aigües tarragonines pateixen episodis destacats de taques de combustible?

—Vigilem les taques que poden aparèixer. Fa uns anys hi va haver unes contaminacions més significatives, però ara la conscienciació ecològica ha millorat molt. No hi ha hagut cap cas significatiu al Port.

—Ha arribat alguna patera a aigües tarragonines?

—No, però fins a Alacant sí. Actualment, el rescat de persones que vénen amb patera s’està centrant a Almeria, a l’illot d’Alboran i a l’estret. Els equips de salvament que hi ha allà estan fent un esforç molt gran. Estan traient moltes persones cada dia, ja que entre Ceuta i Algesires només hi ha 13 milles i és el camí més ràpid per arribar. Abans, venien amb els cayucos, unes embarcacions allargades que portaven fins a 200 persones. Les pateres d’ara en porten una quarantena. No obstant això, la situació ha empitjorat molt. La gent està venint a bord de bots de joguina, com els que pots comprar en qualsevol botiga. Ja no vénen amb motor, arriba gent propulsada per una persona amb aletes als peus.