«Actualment, sembla que si no opines en tot moment, estàs exclòs de la societat»

El pop-rock indie català dels Love of Lesbian arriba demà al Camp de Mart amb el nou treball El poeta Halley. El seu cantant, Santi Balmes, n’explica tots els detalls.

—LOL té data de caducitat?

—No crec. En aquesta vida i en els projectes, tots tenim data de caducitat, però ara, a curt termini, no. Cada vegada estem millor.

—El poeta Halley és una mostra de maduresa o més aviat es tracta d’un canvi de rumb i d’investigació?

—Som una banda inquieta i com a tal, ens guiem més per la intuïció que per seguir rumbs comercials. Crec que és una barreja de totes dues coses. En posar-nos amb Warner Music per fer el disc, molta gent es pensava que apostaríem per un estil comercial i no ha estat així. Hem fet unes cançons que ens seguiran agradant tocar d’aquí a un temps. No busquem la immediatesa, som una mica com un vi.

—Per tant, han arriscat?

—Vam presentar el disc amb un dels temes més llarg, de gairebé sis minuts, Bajo el Volcán, i ens ha funcionat. Fins i tot, en tenim un tema que dura nou minuts. Teníem clar que volíem un disc llarg, però no barroc, de manera que no l’hem dissenyat perquè sonin molts instruments alhora.

—Com va començar el nou treball? Mirant les estrelles?

—De fet sí. Va començar a la terrassa de casa, quan gaudíem de l’any sabàtic que ens vam prendre, encara que no va ser realment sabàtic, però almenys sí de portes en fora. Estàvem mirant el cel i em va venir la idea.

—Us inspira apropar-vos en espais més naturals?

—Dins del que és un grup tan urbà com el nostre, que sempre ens movem a la ciutat, a l’extraradi o a l’asfalt, sovint trobes a faltar poder mirar al cel i no veure un núvol taronja. Si algun dia veus una estrella més enllà, s’agraeix i, en certa manera, ens unim una mica a la part més essencial de la vida.

—Què és El poeta Halley?

—El disc parla de la intermitència. D’aquell moment d’obscuritat, quan passa el cometa Halley, que es podria entendre com la inspiració. Has d’estar allí mirant. De fet, el treball artístic és això: molts dies fracassant per deu segons d’inspiració.

—El disc els ha servit per fer teràpia, tal com es pot entendre amb El Yin y el Yen?

—Bé, amb aquest tema volem parlar de tota aquella gent que opina de qualsevol cosa. Ja hi ha molta gent que parla a través de les xarxes sense una base. Actualment, sembla que, si no opines, estàs exclòs socialment i estàs forçat a donar la teva opinió sobre tots els aspectes de la vida. Jo he après a base de bufetades que hi ha coses que és millor callar.

—Per què?

—La meva opinió no val res i crec que tots estem massa mediatitzats. Realment, em molesta que la burla, el cinisme o l’insult sempre hagi de sorgir des de la immediatesa. Crec que és una entranya que no col·labora al funcionament d’una societat. Estic intentant recordar alguna cosa a Twitter que m’hagi canviat la vida, però no en trobo cap.

—Teniu algun record especial de Tarragona?

—Tot i la proximitat, hem vingut poc a tocar a la ciutat. Ara bé, de petit em va cridar molt l’atenció un fet que vaig veure durant una professó de Setmana Santa. Vaig veure un home, que estava molt borratxo, li demanava foc a un penitent que vestia de blanc enmig d’una processó molt silenciosa. La imatge d’aquell home trencant la màgia del moment va ser molt surrealista.