Tiñena reviu a 'La mort sense ningú'

Jordi Tiñena dissimula la seva erudició, però gratant un xic el seu discurs un s’adona que és propietari d’un coneixement del llenguatge propi d’un professor de Literatura. Fins i tot fa por escriure-li una entrevista, però afortunadament és un home comprensiu. Ho era, professor, abans de jubilar-se. Escriu en una lluminosa i àmplia habitació que dóna a la Via Augusta que des del seu ordinador un diria que encara es pot sentir el pas dels carros que portaven les pedres per construir l’Amfiteatre, a pocs metres de casa seva. Tiñena ha donat vida a la seva onzena novel·la en un moment delicat de la seva existència: la superació d’una greu malaltia que ha fet que les hores que dedica a escriure s’hagin hagut d’escurçar. L’obra es titula La mort sense ningú (Llibres del Delicte, núm. 18) la seva primera incursió dins el món de la trama criminal i policíaca (ell no vol qualificar-la de negra). Però, a diferència d’altres escriptors «negres», ell dóna un paper més important a les relacions entre els personatges, encapçalats per un professor de filosofia que decideix deixar els llibres per entrar al cos dels Mossos d’Esquadra. La resolució del crim ocupa un lloc secundari.

Un enamorat de la ciutat... i del Pont del Diable

Jordi és un enamorat de Tarragona i pocs coneixen tan bé com ell els seus racons amagats. A un d’ells, una misteriosa porta –oquedad, que diríem en castellà– situada a un marge de pedra, dins el bosc que es menja el Pont del Diable, apareix el cadàver d’un home al qual ningú estima. Aquí comença l’acció que fa que l’inspector Vidal, aquell professor sense vocació, investigui sense moltes ganes el que, qui i com d’aquell assassinat. Cadascú dels personatges duu un trosset de Jordi Tiñena i, com si tingués una vareta màgica, ha atorgat un do o un coneixement a cadascú d’ells. Els seus coneixements en gastronomia –a l’autor li agrada la bona taula–, també apareixen sota la identitat dels creats. Veciana és un dels personatges, impacient, inseparable de Vidal. Tots dos ens portaran per camins que arriben, o no, a algun lloc. Aquí està el joc. L’autor havia escrit d’aventures, havia rumiat novel·les històriques, alguna prosificació... Però mai s’havia atrevit amb el món criminal. Sembla que li ha agradat perquè ja escriu una altra obra narrativa que protagonitzarà Vidal i Veciana. Tiñena és un escriptor ràpid, dels que no planifiquen minuciosament la trama ni l’escenari prèviament, sinó que tot va fluint a mesura que s’endinsa en la història que escriu. Això, diu, té l’avantatge de poder incorporar fets d’actualitat que donen a la novel·la un toc fresc. Així que, per exemple, els escarnis de PAH poden aparèixer en un moment determinat. Aquests elements dibuixen dins la ment del lector una Tarragona dels nostres temps, i fa l’ullet sobre temes de compromís social. Ell ha estat sempre al costat de temes delicats socialment. No debades, la seva primera novel·la ja reflectia la cruesa de la guerra, a Sarajevo.

Aquest Barceloní enamorat de Tarragona qualifica la seva última creació com a «Mediterrània». Intenta mitjançant sofisticats tocs relatius al món marítim de la navegació, la gastronomia, la música, la geografia o la història introduir al lector en un món culte, d’experiències d’home de món i de coneixements quasi diplomàtics. La malaltia, que no amaga (no l’importa que en faci ressò), «a Tarragona tots ens coneixem», l’ha portat a fer malabars amb la vida i la mort a la seva novel·la, com jo he fet titulant aquesta entrevista. Tiñena escriu bé. Molt bé. Sap donar ritme al seu relat de manera que la lectura és àgil, moderna, actual, però al mateix temps amb la profunditat que la seva experiència professional i personal transmet a les seves escenes.

Disciplinat, diu que té una necessitat física d’escriure que li apareix de tant en tant. Quan això passa, una fotografia, un instant viscut, pot engegar el motor que el fa seure davant l’ordinador i crear històries. La vida li ha donat una altra oportunitat. La blanca pàgina 2 de la seva novel·la només queda tacada per un tímid «A Berta» que, intueixo, que per a ell és la part més important del llibre.