Ángel Juárez: «Vaig començar a ser militant per amor»

«Cuando se legaliza la injusticia, la resistencia es un deber y denunciarla una obligación». Aquest és un dels 25 poemes que es poden trobar a l’obra Las crisis de la crisis, d’Ángel Juárez. Natural de Granada, però tarragoní des de fa més de quaranta anys, ha editat el seu sisè treball que es caracteritza per dir les coses clares, sense mossegar-se la llengua i animar a la gent a viure la seva pròpia revolució. Tot i això, quan es decideix a parlar d’ell mateix reconeix que va començar a militar en moviments obrers i sindicalistes a la ciutat per amor. «Vaig conèixer a la meva actual esposa al Totem, que encara existeix, però per poder sortir amb ella entro en temes de lluita obrera perquè ella era del moviment feminista i vaig començar a militar per amor, per estar més a prop d’ella», detalla entre rialles.

Allò que no se li pot negar és que la pel·lícula de la seva vida s’ha escrit a peu de carrer, ja que després de militar durant gairebé una dècada en el Moviment Comunista de Catalunya (MMC) i ser membre de Comissions Obreres, va liderar durant vint anys l’Associació de Veïns de Riu Clar, a la vegada que ha col·laborat en la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona.Ara bé, també s’ha situat com un dels defensors de l’ecologia en clau local a través de Mare Terra Fundació Mediterrània. «Amb el temps m’he adonat que l’ecologisme no va enlloc, si només ens concentrem a cuidar la nostra localitat. No servirà de res preservar un indret, si a la ciutat del costat no es fa res al respecte. L’ecologia ha de ser global i mundial», afegeix.

Per entendre què vol explicar a través del recull d’articles i poemes de Las crisis de las crisis, Juárez no amaga que «vaig néixer en un barri obrer, familiar i molt humil i a casa érem onze germans». En aquest sentit, assegura que «des de ben petit vaig entendre i conèixer la duresa de la vida, però a la vegada la part més bonica: la supervivència era compartir». Aquest dijous a dos quarts de vuit del vespre presentarà la seva obra en societat a la Casa Canals. Serà llavors quan cridarà als quatre vents que «la societat està anestesiada i viu en el conformisme». Més enllà dels versos amb anhels de llibertat, els articles que ofereix busquen que el lector reflexioni. «Tot aquell que hem estat davant d’entitats o associacions de veïns tenim l’obligació de denunciar tot allò que vivim. Amb l’arribada de la crisi, des de la Fundació ho vam viure en primera persona, perquè les ajudes van caure en picat. Però també ho he viscut en primera persona a la feina, quan desenes de persones t’expliquen la seva terrible situació», lamenta.

Així mateix, considera que «per assolir el canvi real cal esperar una generació, 25 anys. A curt termini no el trobarem. Els joves que ara estan patint els estralls de la crisi seran els que, quan tinguin fills, lluitaran realment per una societat millor. Ara, encara hi ha massa gent a la poltrona que ja no recorda el que va viure de jove». Per aquest motiu, defensa que «el revolucionari més perillós és aquell que té la panxa plena. Quan passem gana tots ens tornem revolucionaris, però la majoria se n’oblida quan tot torna a ser millor».Juárez demostra que no vol deixar de batallar per denunciar «les injustícies» i avança que ja està treballant en tres llibres més. Un d’ells, es basarà en «històries que he viscut per tot el món, ja sigui a Nicaragua o al Sàhara». També continuarà a bord del vaixell de la poesia, ja que per a ell es converteix en «una sessió de teràpia» i, tan aviat com pugui, publicarà el que serà el seu sisè treball d’aquest gènere literari.