«Si tu t'ajuntes amb qui roba mòbils és probable que acabis fent-ho»

Un dia sí, l’altre també, la societat tarragonina es lleva amb una nova notícia de furts de mòbils per part de grups d’adolescents. Nens a partir de 14 anys que fan dels robatoris el seu entreteniment i una forma de fer-se respectar per la resta. Raquel Duque és una psicòloga experta en conductes juvenils.

—Quina explicació li pot donar des del punt de vista psicològic?

—En aquesta edat, el cervell encara no ha madurat suficient. Quan som adolescents, el lòbul frontal, que és el centre del control, les emocions, la presa de decisions i el centre dels judicis morals, no ha patit tota l’evolució que requereix. Si hi ha una edat en la qual s’han de transgredir les normes o s’han de dur a terme comportaments fora de la norma és a l’adolescència. A part, a nivell social, d’escola, de família, i de societat en general, veiem que hi ha una crisi evident.

—Què observa dins la família?

—S’ha passat d’un model molt autoritari fa uns anys, en què l’eficàcia de posar límits es desmuntava perquè era excessiu, a un model molt permissiu. Això provoca un desbordament per part dels pares, en no saber gestionar la situació. A banda, la precarietat a nivell social també és un caldo de cultiu impressionant perquè es creïn aquest tipus de conductes.

—Llavors qui té la culpa de què el petit robi, el pare o el nen?

—Jo no parlaria de culpables. Quan una persona és menor d’edat, la veig com si fos una víctima, no és totalment responsable del seu comportament. Els adults hem d’assumir la nostra part de responsabilitat, ja que la seva educació està en les nostres mans. Però tampoc culpo al pare, segurament el pare també ha estat víctima d’una ambient social o familiar que no li ha donat les eines que necessita per ser pare.

—I a nivell d’escola, quins problemes detecta?

—A nivell d’escola ja s’està produint un canvi de paradigma. Actualment sí que es promou més l’educació en valors i la generació d’autoestima per part dels alumnes. Es tracta de donar als joves recursos per afrontar la realitat. Però el fet és que es continua donant prioritat als coneixements, i aquesta part que és més necessària avui dia per contrarestar la mancança familiar en alguns casos, doncs no es dóna tant.

—Creu que es respecta a l’autoritat?

—Hi ha una tendència a desautoritzar a l’autoritat. Moltes vegades és necessari un punt al qual respectar, també a l’escola on els professors han perdut aquesta autoritat per educar, perquè els pares els hi treuen credibilitat moltes vegades, i això, evidentment es trasllada als nens.

—Arribats a aquest punt tan perillós, qui pot ajudar als nens?

—Ha de ser un treball en conjunt. El treball és efectiu quan es porta a terme de forma interdisciplinària: a nivell d’escola, familiar i social. Si tu estàs fent un treball a nivell psicològic i a l’àmbit de la família se segueix la mateixa línia, l’efectivitat potser se’n va a norris.

—Les anomenades «males influències» acaben corrompent realment a un menor?

—L’ésser humà es deixa influenciar pel grup. La seva tendència és a imitar al més gros del grup. Si tu t’ajuntes amb un grup de persones que el seu hobby és robar mòbils, doncs és probable que potser acabis fent-ho. Això és una cosa molt important.

—Això vol dir que un noi acaba fent coses que potser no voldria fer?

—Està en un punt en el qual no sap del tot el que està bé o malament. És vulnerable. Ell pensa que si roba el mòbil serà el líder i no arriba a veure les conseqüències, la seva prioritat és ser el més guai.

—Quan un adolescent roba, els agents se l’emporten a comissaria perquè els pares el passin a recollir. Creu que és correcte o caldria una pena més dura?

—No sé si més dura, però més eficaç sí. Si t’apropies d’una cosa que no és teva, i no hi ha cap conseqüència, què creus que estem fent? Estem potenciant que això torni a passar.

—Ells són conscients de les conseqüències futures?

—Quan estan allunyades en el temps, no són tan importants per a ells. La conseqüència d’una mala conducta ha de ser, si no immediata, molt propera a l’acte incorrecte.

—On queda l’empatia del petit lladre? Són conscients de la problemàtica que creen als nois i noies de la seva edat quan els hi roben?

—Cal treballar-ho més, hi ha mestres que hi ha estan girant. La clau és treballar els valors.

—Què li diria a un pare que viu aquesta problemàtica?

—Que el seu fill s’apunti a un esport. A través de l’espot tota aquesta carència la cobrim. Quan ve algun adolescent a consulta, a nivell conductual, sempre recomano l’esport. Es genera l’ambient adequat perquè aquest nen aprengui valors, normes socials, cíviques i de comportament.