«Estic enamorada de la meva caseta típica del Alps amb més de 100 anys»

Després d’enllestir els estudis de Criminologia, la jove Ana Vallejo, del Pla de Santa Maria tenia ganes de viatjar, conèixer gent i aprendre idiomes. Involucrada en el món de l’escoltisme va descobrir el Kandersteg International Scout Centre (KISC) i fa prop de quatre mesos que hi treballa.

—Quina va ser la seva primera impressió?

—El primer que et crida l’atenció quan arribes a Suïssa són les muntanyes i tota la natura que les envolta. El paisatge et deixa sense alè en qualsevol moment i qualsevol foto que facis podria ser una postal que trobaries en un quiosc. Culturalment també te n’adones de grans diferències i maneres de fer molt diferents de nosaltres. Aquest petit país té quatre llengües oficials, que fan servir en funció de la zona on es troben i tradicions ben diferents, algunes més properes a les franceses, altres alemanyes i d’altres italianes.

—Va ser sorprenent el canvi?

—Ha estat impressionant pel fet de viure en un ambient tan internacional. El millor de tot això és conèixer les seves cultures, les maneres de fer, adonar-te en quin sentit som diferents però alhora adonar-te’n de com ens assemblem en molts aspectes.

—Per què a l’hora de fer un projecte internacional ho va vincular amb l’escoltisme?

—Des de ben petita he estat lligada a l’escoltisme, primer sent una de les participants i després sent jo la cap d’altres infants i joves. He crescut rodejada d’aquests hàbits, dels valors que desprenen la tasca que fem i de la nostra especial manera de treballar. L’escoltisme m’ha portat a ser qui sóc ara mateix i marxar a l’estranger suposava deixar-ho una mica de banda. Tenir l’oportunitat de treballar en un centre escolta va ser una motivació suficient per deixar casa meva i anar-hi.

—Quines són les principals diferències?

—Tothom esmorza a dos quarts de vuit del matí, treballem fins a les dotze i sopem a les sis de la tarda. Això ja fa que el canvi en hàbits i rutines sigui completament sorprenent i ens haguem d’adaptar de la millor manera possible. Per exemple, hem establert la tradició que, a les deu de la nit, quan tots tornem a tenir gana, quedem a la cuina i ens fem un bol de cereals. Pel que fa a l’habitatge, podríem dir que estic enamorada de la meva caseta suïssa típica dels Alps, tota de fusta i amb més de 100 anys d’història.

—Quins són els indrets més característics?

—Kandersteg es troba al cantó de Berna, al final de la vall anomenada Kandertal i travessada pel riu Kander. Quan dic al final de la vall no estic exagerant pas. Som l’últim poblet d’aquí i per arribar a l’altre poble, a l’altre banda de les muntanyes, només s’hi pot accedir amb tren i creuant un túnel de més de 14 quilòmetres anomenat Lötschberg. El meu lloc preferit per passar-hi una tarda relaxant és Oeschinensee, un llac al qual s’hi pot arribar fent ruta o pujant amb el telefèric fàcilment. És un lloc encantador i ple de pau, però no en diumenge, quan està ple de turistes de totes les nacionalitats fent-hi fotos! Una altra de les coses més característiques és la quantitat de refugis de muntaya que trobes al mig del no-res. Pots estar de ruta creuant un glacera a gairebé 3.000 metres d’altura i, de sobte, al punt més inhòspit, un petit refugi on fan el millor pastís que hagis tastat mai.

—Li ha passat algun fet curiós?

—D’anècdotes en podria explicar moltíssimes. Des de gaudir de focs de cap amb un miler d’escoltes, a perdre un tren i acabar a l’altra banda de les muntanyes o ser perseguits per una vaca en intentar creuar el prat on estava pasturant tranquil·lament. Ara bé, el que més m’ha agradat ha estat poder conèixer tantíssima gent, sense deixar d’aprendre cada dia.

—Què destacaria de la manera de treballar?

—Treballem en equip, tot ho fem entre tots i gaudim de la nostra feina al màxim. Som un equip de voluntaris bastant gran, arribant a ser uns 90 treballant en dies concrets com el dia nacional suís i l’aniversari de l’escoltisme. Destacaria que la nostra millor qualitat seria el procés d’adaptació que fem en el nostre dia a dia. Treballar coordinant grups de persones de nacionalitats ben diferents no és fàcil. Fa poc vaig treballar amb una noia britànica, un noi de Taiwan, un colombià, una noia danesa i un portuguès.