«La mort és necessària, si sabéssim que som eterns no evolucionaríem»

La gruixuda porta metàl·lica d’una de les sales de l’Institut Anatòmic Forense de Catalunya s’obren provocant un soroll similar a les del metro. Una noia amb bata verda empeny una llitera amb rodes que grinyolen. Sobre aquesta, una enorme bossa blanca. La forense i el seu ajudant obren l’embolcall i col·loquen el cos sobre la taula d’autòpsies metàl·lica amb una habilitat adquirida al llarg dels anys. Val més traça que força, penso. M’han fet posar una bata a aquell soterrani de l’Hospitalet de Llobregat. La màscara sobre la cara no serveix per apaivagar l’olor, però té un curiós efecte placebo. Algú em diu que em posi Vips Vaporup al nas. Entro i miro als ulls blaus d’aquell home, el mort. Em trec la bata com si cremés i surto disparat cap a casa. Dec sentir una covarda empatia. Crec que no podria ser forense.

Per això que explico, només conèixer la metge forense Aina Estarellas em mou un sentiment d’admiració. Abans de conèixer-la era un reconeixement a la seva labor. Ara, que la conec personalment, s’hi afegeix la meva lloa a la seva qualitat personal.

—Com van ser els seus inicis?

—Jo era una noia de 28 anys de Mallorca que es va enamorar de la medicina forense. Després d’aprovar unes dures oposicions, que incloïen un examen oral davant un tribunal format per «cinc magnífics» em van traslladar a Vitòria.

—Va arribar a fer alguna autòpsia d’alguna víctima del terrorisme?

—No, no en vaig fer cap. Però, eren temps durs, els anys 80, anys d’ETA, de policies sense uniformes, de cotxes camuflats i de cognoms impronunciables. Ningú em reconeixia com una forense. Era una noia jove amb ulleretes, i alguna vegada la policia m’havia frenat quan anava a l’escena del crim. Ara, que ja pinto canes, ja tinc més aparença d’una doctora. La meva vida professional ha passat per Mataró, Arenys, Tarragona –on vaig estar 18 anys–, Palma de Mallorca i finalment Reus, on em trobo molt bé.

—La molesta que la gent conegui als forenses exclusivament com el metge dels morts?

La gent ens identifica amb les autòpsies i creu que és la part més dura de la nostra feina. Però no és així, realment és el que menys fem. Per a mi, la part més complicada és anar a judici. La sensació que tenia quan començava –ara ja ho sé fer, riu– era d’estar davant un examen. Tot i que tens un informe mai saps el que et poden preguntar. Recordo que, fins i tot, tartamudejava els primers judicis. Nosaltres fem una labor més important «amb els vius», especialment les pericials psicològiques, però també les valoracions de lesions o informar el jutge quan una persona s’ha d’incapacitar per una demència senil.

— Què és la mort per algú que està cada dia en contacte amb ella?

—Vaig haver d’enfrontar-me amb la mort al principi de treballar amb això. És un procés que vaig haver de fer: enfrontar-me a ella, perquè si cada setmana fas cinc o sis autòpsies són cinc o sis vegades que veus la mort. Vaig arribar a una conclusió, al punt d’adonar-me que, a la vida, només hi ha dues veritats: una que neixes i l’altre que t’has de morir. Hem de tenir clar que pots morir demà. T’estimes més la vida. Sobretot en gaudeixo més. Jo sempre visc com si m’hagués de morir demà, però sense ansietats, eh! Aprofites més el temps. Sóc una persona que mai ajorno, per exemple si penso que vull cantar a una coral, no dic «ja ho faré l’any que ve»... ho faig. No sé l’any que ve on seré.

— Diria que la mort és un tabú a la nostra societat?

— Vivim a una societat que nega la mort, que viu d’esquena a la mort.

— Recorda aquella frase de Punset?: «No està demostrat que hagi de morir».

— Jo a aquest senyor li diria que deixi de somniar perquè és morirà de totes totes. Si no sabéssim que ens hem de morir, la vida no tindria cap sentit, perquè ho ajornaríem tot tant pensant en l’eternitat que al final no faríem res, ni evolucionaríem, ni aprendríem coses. Crec que la mort és necessària.

— Tenim a Reus alguna singularitat respecte a altres llocs?

— Em va sorprendre els casos d’atropellaments amb el tren que es produïen. Cada lloc té les seves singularitats, per exemple, a Vitòria era difícil trobar ofegats, però a Mallorca n’era habitual i en canvi a l’illa no hi ha trens (excepte els petits, turístics). Aquí no es registren molts ofegats, tot i estar en una zona costanera. El que sí que té estar a Reus és que treballem vinculats amb les pericials psiquiàtriques de l’Institut Pere Mata.

—Com es pot abstraure quan arriba a casa de tanta tragèdia?

—Se m’obliden les autòpsies, se m’oblida la cara dels morts. Fins i tot he reconegut a un home i al cap de pocs dies ha mort i en fer l’autòpsia no l’he reconegut. Ja em va bé que sigui així. Només recordo que em costava molt fer autòpsies de nens de la mateixa edat dels meus quan eren petits. Això sí que és molt dur. Ja el dia abans temia anar i si hagués pogut dir-li a un altre que ho fes li hauria dit. Era un nen de tres anys ofegat i jo tenia un fill de tres anys.

—Què li fa por d’aquest món?

—És molt curiós. Jo veig les conseqüències, però no hi sóc en el moment de la violència. Per això, encara que sembli paradoxal, no puc veure una pel·lícula violenta, fins i tot em tapo els ulls.

— I de les sèries com el CSI? Perquè intueixo que per dins li corre sang de policia.

— Sí, reconec que tenim quelcom de policia. Sovint la gent pensa que som policies o que treballem per ells, com es veu a les sèries, però no és així, treballem pels jutjats i pels fiscals. De fet som funcionaris públics, però no som un servei públic... la gent no pot accedir a nosaltres. Pelque fa a les sèries, com CSI, no les veig, en el fons és més feina. A la televisió, tot és molt «peliculero»: ni tot el que surt al CSI és real ni, per exemple, es pot aconseguir d’un pel treure tantes coses.

—Com porta la família el fet que es dediqui a una professió tan singular?

—Els meus fills ho han viscut sempre amb molta admiració i molt d’orgull. La meva família ho veu com una cosa positiva. Tinc una anècdota de quan un dels fills era petit. Jo sempre acostumava a dir que m’havia trucat el «jefe» i que havia de marxar. Tant sentir el «jefe», el meu fill petit va pensar que es tractava d’un «jefe» indi. Quan el va conèixer va quedar decebut que no portés plomes.

—I la resta de gent que li diu?

— He de reconèixer que alguns m’han tractat de vegades com un «bitxo rar». Fa 25 anys pensaven que érem el metge dels morts i posaven cares de fàstic. Ara, després de l’aparició de les sèries hem passat a ser admirats.

—L’ADN és la revolució del món forense?

— L’ADN no deixa de ser un codi de barres que, per poder ser identificatiu, ha de poder comparar-se amb un altre. No és una foto d’una persona. Si no el pots comparar és com si no tinguessis res. Sí que és veritat que ha canviat moltes coses. Ha ajudat molt a les identificacions de cadàvers, ja que si abans havíem de tenir una radiografia d’abans de morir i comparar-la amb una que fèiem del cadàver, ara podem anar a casa seva i agafar el raspall de dents o del cabell i podem extreure l’ADN per identificar-lo.

—És difícil saber si algú és imputable o no per raons psiquiàtriques? Existeixen els psicòpates intel·ligents que us fan ballar el cap?

—Les pericials psiquiàtriques per determinar si un delinqüent és conscient dels seus actes o no han de detectar complicats mecanismes psicològics. Hem de formar-nos en aquests coneixements, jo he fet dos anys de preparació. El diagnòstic no només el fem durant entrevistes, sinó que ja tenim informes previs i historial de l’acusat, el que hem de fer és interpretar-ho per explicar-li al jutge.

—Em dóna la sensació del fet que les defenses juguen molt a intentar demostrar que el processat va actuar sense voluntat...

—Ens basem en tres pilars: la intel·ligència, la consciència i la voluntat per saber si qui ha comès un crim n’era conscient. Es tracta de saber si algú és imputable o no. Per exemple, el que més es coneix popularment: el psicòpata, que no té empatia cap al mal dels altres, és dolent... aquest seria imputable perquè sap en tot moment el que estava fent.

—Els violents són majoritàriament malalts mentals?

—Nooo. Ni de bon tros. És important saber que només un 1 per cent dels que provoquen actes violents són malalts mentals.

Les terrasses de la plaça de la Llibertat tanquen. Acompanyo a Aina a casa seva i durant el trajecte, parlem, però penso en la seva valentia i professionalitat... i la meva covardia.