«Él més dur és quan has d'enterrar un conegut»

Lluny ha quedat la imatge grisa d’aquell seriós enterramorts amb la gorra al cap, l’aixada a l’espatlla i la burilla a la boca. Ara són gent jove, uniformats, simpàtics i que volen fer més fàcil aquest dur ritual d’allotjar el difunt a la seva última morada. Ignasi Puig és l’encarregat dels enterramorts del Cementiri de Tarragona. No canviaria la seva feina per cap altre, però sí que la pitjor part del seu treball és quan ha d’enterrar a un amic o conegut. «M’he trobat fa poc, i és molt dur». Ignaci és un jove de trenta i pocs anys que es posa trist quan veu que algun familiar és desentén d’un nínxol. «Hi ha gent que ve cada dia, però d’altres no saben ni qui hi ha dins». Així que, «visto lo visto» ell s’estima més ser incinerat: «La gent d’abans cuidaven més els seus morts, però ara la gent jove, ja ho veus», senyala cap a un d’aquells carrers plens de flors on no hi ha ni una persona jove. Les exhumacions són moments durs també «ara hi ha molta gent que vol assistir a l’exhumació d’un familiar. Jo no els hi recomano, crec que és millor recordar la persona estimada com era que no veure un conjunt d’ossos... i, de vegades, quelcom més. Però si insisteixen... Després els veus desfets i plorant en veure en què ens convertim amb el pas del temps. Ja ho diu la frase: Pols ets i en pols et convertiràs».

Ignasi gaudeix més de la vida després de treballar d’enterramorts perquè «qualsevol dia et pot passar quelcom». És un sentiment compartit per tots els que estan al costat de la mort. La d’enterramorts és una professió dura que potser desapareixerà amb el temps. Mentrestant, ells estaran allà per consolar i ajudar els vius.